Juncà, Mim
(Banyoles, 1959)
Entre el 1981 i el 1984 assisteix a l'Escola Eina de Barcelona i realitza el seu aprenentatge amb Ràfols Casamada, Serra de Rivera i Artigau. Aquí ja defineix un interès pel dibuix que l'acompanyarà i la identificarà sempre més. Als anys vuitanta dóna a conèixer el seu traç prodigiós amb uns primers dibuixos i gravats que exposa en sales de Barcelona com Piscolabis, Amagatotis o la llibreria Laie, i també al restaurant La Penyora de Girona. En aquests inicis ja predomina la figura humana, el tema per excel·lència de la seva obra. Més enllà de la formació de dibuixant, treballa la pintura sobre tela, el gravat i l'aquarel·la, i amb aquesta última tècnica assoleix una gran qualitat expressiva. Es caracteritza per un traç lleuger i espontani, i per una captació etèria, però rotunda, del volum, a través de la taca de color.
La seva iconografia és gairebé exclusivament figurativa i té com a referents bàsics l'estudi del seu entorn humà. S'expressa a través de moltes tècniques visuals, com l'escultura, el vídeo, el fresc, l'escriptura, el dibuix i l'animació. Té un llenguatge intimista, reflexiu i introspectiu, amb la particularitat de substituir el discurs amb la intuïció.
La seva activitat expositiva arrenca el 1985 i fa diverses mostres individuals i col·lectives a les comarques gironines, a Barcelona i a Madrid. Entre les més recents, el maig del 2010 presenta a l'escola de Disseny i Art Eina el llibre Mim Juncà. El final de la imaginació, editat per Crani. L'estiu d'aquest mateix any exposa un recull de dibuixos, Papers perduts, a la Nau Côclea de Camallera.
D'altra banda, també manté una estreta col·laboració amb el món del teatre, apropant-se a la captació de diversos trucs escènics. Es planta sovint en assajos de muntatges teatrals i es dedica a dibuixar els diferents moviments dels personatges dins l'escena. També exposa en diferents sales de teatre, com el Teatre Municipal de Banyoles, la sala La Planeta de Girona, el Teatre de Salt, i la Sala Adrià Gual i el Teatre Tantarantana, de Barcelona. D'aquestes col·laboracions en deriva també un extens fris que pinta per a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Girona. El 2003 fa una escultura pública que s'instal·la a la plaça de Sant Pere de Girona, Infinit, amb la qual explora el volum i la dimensió.
