Santos, Carles
(Vinarós, 1940)
Estudia al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona on destaca com a virtuós del piano i rep nombrosos premis. Continua els estudis a París, amb el mestratge de Février, Casadesus, Magda Tagliaferro, Margaret Long i, posteriorment, de Harry Datymer a Suïssa. El 1961 inicia la seva carrera professional com a pianista interpretant tant els clàssics com els nous compositors d'avantguarda i s'especialitza en música contemporània. En aquesta època compon i interpreta la música del Concert irregular, una creació de teatre musical sobre un guió de Joan Brossa que li encarrega la Fundació Maeght per commemorar el 75è aniversari de Joan Miró. El 1968, becat per la Fundación Juan March, marxa als Estats Units, on coneix John Cage i treballa amb nombroses personalitats de l'avantguarda musical. Entre el 1976 i el 1978 es dedica exclusivament a la composició i interpretació de la seva pròpia obra. El 1990 rep el Premi Nacional de Música i el 2001, el Premi Nacional de Teatre.
Reconegut internacionalment i considerat un dels artistes més polifacètics del nostre país, la seva trajectòria artística el consagra com un artista pluridisciplinari, excel·lent pianista i compositor guardonat en nombroses ocasions. La seva obra es caracteritza per un amplíssim ventall de disciplines artístiques: creació d'espectacles musicals, òpera, escenografies, obres pluridisciplinàries, realitzador i intèrpret de pel·lícules, fotografia i poemes visuals. Una àmplia obra creativa que s'organitza al voltant de la música amb multitud d'elements simbòlics i onírics, on el teatre, la dansa, el vestuari i la il·luminació tenen un paper fonamental. La preocupació per la comunicació amb el públic i la seva apassionada expressió de les idees donen lloc a un nou gènere de tall avantguardista amb el qual obté el reconeixement internacional per la originalitat de les seves propostes i el rigor de la seva realització.
Els seus treballs multidisciplinaris barregen la fotografia, la poesia i la música, i donen lloc a obres experimentals properes a l'art conceptual, el happening i la performance. Pel que fa a l'obra gràfica, treballa de manera molt estreta amb Maria Elena Roqué des del 1984. Una de les principals característiques de la seva obra plàstica són les repeticions, els treballs en forma de mosaic, un joc gràfic que provoca l'aparició de nous significats en les imatges representades. És una creació que, estretament lligada al surrealisme, vol ser transgressora i provocativa, recorrent habitualment a la vinculació entre sexe i religió per tal de trencar les convencions i els tabús culturals.
Ha exposat fotografies i textos poètics en diferents museus i galeries d'art, com ara l'EAC de Castelló i les Sales Municipals de Girona.
