Torres Monsó, Paco
(Girona, 1922)
Escultor i artista multidisciplinari, d'arrel autodidacta, inicia la seva formació a l'Escola de Belles Arts de Girona i al taller de Joan Orihuel. A Barcelona també treballa als estudis d'Enric Monjo i de Josep Clarà. És membre fundador de l'ADAG.
Figura cabdal en l'evolució de l'escultura dels últims cinquanta anys, ha esdevingut un referent imprescindible. La seva obra, sempre en constant evolució, es caracteritza per la recerca de la forma, l'experimentació amb molt diversos materials i la inquietud permanent d'investigació, estretament vinculada a les tendències de l'avantguarda internacional. És l'obra d'un pensador amb un agut esperit crític que, des de l'escepticisme, la perplexitat i amb una postura desmitificadora i irreverent, fa una lúcida reflexió sobre el sistema i els seus valors, sobre la cultura de masses i el pensament únic, a través de la ironia, el sarcasme i la transgressió. La seva extensa trajectòria artística, que constitueix un trànsit de l'escultura avantguardista a la postmodernitat, assoleix una gran coherència que uneix ètica i estètica. Des del seu inici, supera l'academicisme imperant i les influències de Clarà i Maillol amb una revisió del noucentisme. El 1950 funda el grup Postectura i l'any 1954 obté una beca de l'Institut Francès i fa una estada a París, on, influenciat per l'obra de Juli González, treballa a la recerca del rigor formal cap a una estilització figurativa, per entroncar després amb un expressionisme de caire existencialista i amb moviments com l'art pop i el dadaisme. A partir d'aquí connectarà amb les noves tendències de l'abstracció, el minimal i l'art conceptual. Junt amb la diversitat de llenguatges, utilitza tota mena de materials: primer treballa els clàssics com el bronze i la pedra, al final dels seixanta comença a experimentar amb el polièster i les resines sintètiques i progressivament anirà incorporant el metacrilat, la fibra de vidre, fòrmica, fusta, làtex i silicones. Més endavant, conscient del potencial creatiu del llenguatge, afegeix la paraula i, amb la introducció d'elements autobiogràfics, utilitza el seu propi cos com un element més de l'obra, la qual es va radicalitzant i assoleix una gran llibertat i vitalitat.
Rep diversos premis nacionals i internacionals i, el 1991, li concedeixen la Creu de Sant Jordi. Té obra als carrers de Girona i Barcelona, així com a molt diverses col·leccions i museus. Des dels anys quaranta fa nombroses exposicions individuals i col·lectives a Girona, Barcelona i arreu de Catalunya, incloent la Catalunya Nord. També exposa a València, Ciutat de Mallorca, Madrid, Pontevedra, Salamanca, Albi, París, Milà, Budapest, Anvers, l'Haia, Salzburg, Oldenburg, l'Havana, Beirut i Damasc.
