Llena, Antoni
(Barcelona, 1942)
Pintor, escultor i teòric de l'art; durant un temps es dedica a la docència fent de professor a la Universitat de Girona i a l'Escola de disseny i art Eina de Barcelona. La seva obra és un homenatge a tot allò que és petit, efímer i fragmentari, i amb aquests senzills elements construeix un univers propi. Forma part dels artistes subtils arribats a la plenitud del seu art després de la batzegada de l'informalisme i al marge del populisme propugnat per l'art pop. Pioner de l'art conceptual i de l'art pobre a l'Estat espanyol, treballa una nova visió de la pintura a partir de la composició amb materials extrapictòrics i al marge de moviments establerts. La seva obra s'inscriu en una línia d'investigació plàstica, de despullament i de síntesi que, iniciada els anys trenta per Ferrant, Cristòfol i Miró, és de les més singulars i radicals del panorama contemporani espanyol per la seva investigació de la subtil frontera entre allò que és petit i fràgil i allò que és gran i fort.
El crític d'art Alexandre Cirici Pellicer el descobreix els anys seixanta, quan feia unes petites escultures amb paper i filferros que connectaven amb els corrents artístics més transgressors del moment. Els seus impulsos més conceptuals ja es manifesten en la primera exposició individual, el 1969, en què silueteja l'ombra que les escultures projecten a la paret i, prescindint de les escultures, exposa només les siluetes com a testimoni de l'absència. Paper, filferro, cinta de màquines d'escriure, laca, cotó, cinta adhesiva, cel·lofana, cartró...: aquests materials, quotidians i gens nobles, són el suport principal del seu univers creatiu. Són materials pobres, purs, simples, que es mostren des del silenci i la fragilitat i es fusionen a través de l'equilibri.
L'estiu del 2010 exposa Públic i privat al Centre d'Art Contemporani Can Sisteré de Santa Coloma de Gramenet, amb escultures destinades a ser projectes monumentals. Definit bàsicament com a pintor, no s'enfronta a la gran escala escultòrica fins poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan l'Ajuntament li encarrega una escultura monumental al costat de les torres de la Vila Olímpica. En surt David i Goliat, una màscara flotant gegantina, l'ombra de la qual es projecta a terra.
Té també una ampla trajectòria com a teòric de l'art. El 2008 publica Per l'ull de l'art (La Magrana) i el 1999, La gana de l'artista. El 1991 és distingit amb el premi Ciutat de Barcelona, i el 1997 rep el premi Espais a la Crítica d'Art. La seva obra forma part d'importants museus i col·leccions privades i exposa individualment arreu de Catalunya, a l'Estat espanyol, i també a París, Amsterdam, Hamburg i Nova York.
