Aquest text és un recorregut personal per les imatges del segle que es publiquen en aquest llibre. L’he escrit després de passejar-me hores i hores per les fotografies en el seu conjunt, per fixar després en el text la meva tria i lectura personals. Us convido a fer també el mateix recorregut i us proposo que em llegiu amb el mateix mètode.

El segle XX haurà estat un període de canvis i convulsions determinants en la història del món i de les societats. Fent una mirada enrere, un repàs de la part que a cadascun de nosaltres ens n’hagi tocat de viure, en prenem una consciència evident. En el llindar del segle XXI, per més que les convencions cronològiques no determinin cap tall, us proposem estimular els ressorts de la memòria i fer un repàs, un cop d’ull al segle passat. És una proposta dedicada i concentrada a Girona, per viure i fer reviure les emocions que les imatges triades puguin despertar en els racons de la memòria de cadascú.

Per als gironins, la força seductora i evocadora de les imatges deixarà un espai per a la recreació pròpia i personal de la tria respectiva. Per a tothom, no serà difícil de percebre un corrent de fons, els canvis de mentalitat i de sensibilitats, les distintes cultures, les manifestacions diverses d’una societat sotmesa a canvis freqüents i, sovint, traumàtics.

Una primera visió de conjunt

Si agafem les panoràmiques que es conserven dels primers anys del segle, en fem la comparació amb la visió que avui podem contemplar des de qualsevol lloc de les Pedreres, podem tenir una clara percepció de conjunt de la trajectòria de Girona en un segle. És clar que les visions a vol d’ocell amaguen les interioritats, els petits detalls, els racons, la vida, els escenaris concrets de la vida ciutadana.

La nuesa de la roca, la pelada sobrietat de les Pedreres, la fàbrica solitària del castell de Montjuïc, l’escadussera vegetació del Puig d’en Roca i l’estesa de la geometria dels camps de conreu pel pla en totes direccions, assenyalen amb claredat els límits d’una ciutat com un cop de puny. Les rengleres de plàtans ens recorden en el seu ordre les carreteres, els camins entre pobles del pla, o les rutes fresades pels romans i conservades amb traçats intactes durant centúries.

Les xemeneies, els campanars, els grans edificis públics, militars, eclesiàstics o de beneficència són les protuberàncies del relleu. L’acostament del focus ens ensenya també els buits interiors com les hortes del Mercadal a punt de vendre’s (solar en venda) i de començar a omplir els grans forats deixats per les mans mortes o simplement per la reduïda empenta de la demografia o l’economia locals. Els horts i les fàbriques, els baluards abandonats o el talús del tren són escenaris engolits i transformats per la dinàmica d’un segle i pels canvis que molts encara hem viscut i conegut com a gironins del segle passat. Durant un temps, els primers mesos de vida d’aquest llibre, tots serem en les nostres arrels i en graus diversos gironins del segle passat. L’experiència acumulada ens dóna dret encara a somniar, intuir, dibuixar, intervenir en la Girona del segle que ve.

El passat i el present. Tres fotografies de grup

En el primer terç del segle van ser freqüents les aproximacions d’alguns intel.lectuals gironins a la ciutat del futur. Des de la insatisfacció culta amb la ciutat que tenien, dibuixaven el somni possible de la ciutat del futur. Des de l’inconformisme juvenil que traspuen les mirades serenes i despertes de Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Xavier Monsalvatge, Tomàs Sobrequés en una fotografia de 1907 podem establir el contrast amb les inèrcies que pretenien combatre i les reticències que pretenien esbandir.

Iconoclastes per naturalesa, volien un canvi radical en el terreny de la cultura i de la consciència cívica i volien, sobretot, capgirar els estereotips heretats, les visions encarcarades i conservadores d’una societat aclaparada per la seva pròpia història.

La visió dels defensors supervivents de Girona de 1808 i 1809, en la fotografia de 1867, és segurament en el seu simbolisme, més enllà de totes les peripècies personals que recull, la síntesi d’un passat que als ulls dels nostres joves intel.lectuals s’havia explicat malament i interpretat encara pitjor. El grup quasi hieràtic és un recordatori de l’impacte material i psicològic de la Guerra del Francès en la història de la nostra ciutat.

El grup d’intel.lectuals gironins, somrients i joveníssims, als jardins de la muralla és el referent per al futur de tot un segle, la base doctrinal que Girona resseguirà una vegada i una altra fins a materialitzar, no sense sacrificis, el somni dibuixat des de l’ideal noucentista amb passió creadora per tots ells.

Un futur definit des del respecte a la història i a les tradicions, des de les arrels culturals més profundes de la vida de la ciutat, des de l’esperit que irradia la bellesa de la ciutat monumental, fins i tot, des de les arrels materials de la pedra de Girona, des de l’esperit creatiu de les “gestes i la beutat”. Però amb l’exigència renovadora i inconformista del qui no accepta ni les versions interessades, ni el fatalisme històric, ni un pretès destí d’un heroisme inevitable.

És el sentit de les fotografies de grup que a les acaballes del segle, en els inicis dels 90, permeten celebrar finalment la creació de la Universitat de Girona en els mateixos escenaris que a principi de segle havien recorregut pam a pam els joves intel.lectuals. Escenaris farcits d’història, celebració a toc de campanes de totes les esglésies de la ciutat i aposta sòlida per un futur basat en la força de la cultura i de l’educació en la nova societat del coneixement. Una mirada endarrere, una mirada atenta i encuriosida al present, una mirada cap al futur que no renegui del passat, l’incorpori i l’interpreti com a garantia i fonament d’una ciutat millor.

Girona, un compromís de catalanitat

Les rigideses del protocol, la marcialitat de les visites oficials, la pompa del poder a les escales de la Catedral, els Tedeums, els uniformes, marquen moments històrics diferents amb una punta d’artificiositat teatral. Alfons XIII, Primo de Rivera, Franco, els Reis, desfilen davant d’escenografies rígides, d’entusiasmes prefabricats, d’homogeneïtats imposades. Les imatges no enganyen; la ciutadania encuriosida i espontània s’emmarca en consignes de pancartes de laboratori.

L’espontaneïtat desbordant de les imatges de 1906 amb motiu dels actes de Solidaritat Catalana és tota una altra cosa; als carrers, a la Rambla, a l’estació, al Teatre o als àpats dels assistents a l’acte polític vinguts de Barcelona es desprèn un aire de civilitat catalanista que contrasta amb les imatges més distants i rígides de les visites oficials. Macià o Tarradellas, en dates més recents, atorguen una imatge plena de familiaritat. De proximitat i de contacte. Mireu sinó les cares, la diferència de l’expressió dels rostres, el canvi en el vestir, en la compostura, les actituds de les concentracions d’una i altra mena, en un ràpid cop d’ull des del balcó de l’Ajuntament, a la plaça del Vi.

Els actes públics, les visites oficials, les manifestacions espontànies de catalanitat, la reivindicació necessària d’aquesta mateixa catalanitat, al carrer els 11 de setembre de la transició, al Saló de Plens en reivindicació de la llengua, en la vida i en les activitats de la ciutat, posen de manifest una arrel imprescindible, uns fonaments irrenunciables que tornen una i altra vegada sempre que els avatars de la història i la inconsciència dels homes els han volgut apartar. La imatge d’un dels primers premis Bertrana en el trist escenari, ja desaparegut, del pavelló d’esports de la Devesa, és malgrat la seva sobrietat tot un símbol de l’actitud i disposició de la societat gironina en els moments que una causa o altra altera aquest clima de catalanitat indiscutible.

La cara i la creu d’aquests fets en el caràcter dels gironins és que sempre hem necessitat un catalitzador, un factor aglutinant, una guspira, per fer saltar els ressorts, els dispositius, de la consciència col.lectiva i del compromís cívic. Liquidada en bona part després de la Guerra Civil la pluralitat i diversitat dels mitjans de comunicació, Presència faria una contribució decisiva en la represa de la catalanitat i la democràcia, en una evolució no exempta de dificultats però que prepararia un panorama molt més obert i plural, més lliure i enriquidor, anunci de la situació que ara gaudim.

Els escenaris de la memòria: els canvis en el paisatge urbà

L’entorn natural té una gran importància a Girona. La pedra, l’aigua i el bosc mantenen una presència constant. Una pedra fundacional, un sòlid fonament natural, la pedra de Girona, amalgama fòssil, incrustada al cor de la muntanya i explotada i treballada per donar forma i sentit a les aspiracions i als sentiments de generacions i generacions de gironins. Les principals emergències de pedra, les esglésies i els campanars, els carrers i les cases, les llindes i els escuts, els porxos i els esglaons , les llambordes i els còdols van consolidar un recinte en el punt de contacte entre la pedra mare i els rius.

L’aigua és una altra constant del paisatge d’aquest i de tots els segles. La presència dels rius ha condicionat el paisatge, la disposició dels carrers, de les cases, de les arbredes i ha mogut la voluntat dels gironins per desviar-los, conduir-los, canalitzar-los, domesticar-los i, sobretot, per franquejar-los amb passos, passeres i ponts. Hi ha una presència plàcida i una presència inquietant dels rius a Girona, tant com una presència escassa nodrida de forma supletòria pel cabal domesticat de la Sèquia Monar que ha mogut durant segles molins i turbines.

Les cases del riu, aquesta imatge de postal, han passat de viure d’esquenes al riu a viure-hi de cara. Cent anys han servit per convertir en façanes uns darreres i per superar, en part, l’aire degradat, trist i brut d’un riu deixat massa anys de la mà de Déu. Incorporar els rius a la ciutat a mesura que creix ha esdevingut un imperatiu per a la regeneració i la transformació de les lleres i els sediments en espais del nostre paisatge. La imatge brillant i nocturna de les Ribes del Ter, a pocs metres de la Barca, expressa la distància tan curta i tan llarga entre l’abandonament i la regeneració en alts i baixos d’aquest tram del Ter que molts hem conegut directament. Una mateixa generació, en menys de cinquanta anys, ha pogut recordar gent banyant-se al Ter, la nàusea de l’abocador de les escombraries en el mateix lloc i no gaire lluny en el temps, ara mateix, el nou parc de les Ribes del Ter.

Les llengües d’aigua, que creen riquesa, uneixen i separen alhora. I els gironins s’han afanyat a crear passeres, barques, palanques i ponts per unir les peces del conjunt. Hi ha moltes imatges de ponts en construcció. Ponts que es fan, ponts que es refan, alguns ponts que duren molt i d’altres que duren molt poc com el de l’alferes Huarte com a cas més extrem, el de Lorenzana o el del tren sobre l’Onyar de durada intermitja i de canvis successius. La força de l’aigua de l’Onyar ha fet una selecció dels ponts i n’ha conservat els més sòlids o els més àgils i ha esbandit els més inconvenients per a l’aigua desbordada. Llàstima que els han substituït ponts sense gràcia que no surten ni a les fotografies. La imatge del passallís de Pedret desperta en el record la nostàlgia de la incertesa de poder o no passar. Els veïns de Pedret, Pont Major, Sant Pere o la vall de Sant Daniel trigarien molts anys a tenir sempre fàcilment a l’abast, sense la marrada pel pont de l’Aigua o per dins de la Girona medieval, la Devesa, les hortes de Santa Eugènia o Salt, tan lluny tants anys en la psicologia d’aquests gironins i tan a prop aquests anys darrers. La visió una mica fugaç del pont de Fontajau apunta en una nova direcció, la unió creixent i urbana de les dues ribes del Ter, soldades per un parc i un barri nou en el mateix descampat on durant anys els albergs provisionals eren la porta d’entrada, la sala d’espera per a la dignitat ciutadana plenament garantida ara a Sant Ponç, Fontajau, Domeny i Taialà-Germans Sàbat, els barris nous del nord de Girona que expliquen la lliçó de la integració urbana i la cohesió social més bé que cap manual.

Però l’amenaça dels rius, encotillats per la invasió creixent dels seus arenys, no ha cessat. Les imatges d’una navegació amb piragua per les Ballesteries, el camió encallat ple de soldats enmig de l’aigua, a la Cort Reial amb aigua fins a la cintura són el recordatori permanent d’una amenaça que no podem pas dir que s’hagi conjurat.

L’aire enfangat i trist de la Cort Reial, les façanes escrostonades, la propaganda solitària del primer franquisme destil.len una tristesa profunda, assenyalen l’abisme del segle, el punt culminant de la grisor més real que literària.

Finalment, el bosc, la muntanya, les fonts, les excursions. Les sortides dels Dijous Gras, les escapades a la vall de Sant Daniel, les hores de campana, les orquídies salvatges premsades a l’herbari de ciències naturals.

L’est de la ciutat discorre de la font de la Pólvora al Congost en un recorregut natural ple d’escenaris familiars per als gironins. El camí de les Creus, el nostre Calvari local; els Polvorins, el convent i l’hort de les monges, els paisatges frondosos i romàntics de Russiñol, els “merenderos”. La fàbrica solitària de Font de la Pólvora en una imatge de principi de segle és ara només un vestigi del passat, una reminiscència culta, d’origen noucentista, en una remor flamenca i gitana de vida al carrer i de lluita per la vida i la dignitat.

La Vall de Sant Daniel, tornem-hi un moment, camí dels Àngels o de Sant Miquel és un pòrtic dolcíssim, tendre, abastable, de les Gavarres reduïdes a bosc pur i buit, per l’abandonament progressiu de les masies, els murs de les quals com les feixes aguanten encara indicant un paisatge treballat i ocupat sencerament per l’home, segles i segles.

I ni totes les generacions de gironins, ni els pilars de la variant, nous propileus de la font dels Lleons, no han exhaurit la molsa, ni el galleran que anirem a buscar cada any, com sempre, amb una remor de cotxes que no pot eclipsar la força serena d’una vall mil.lenària.

Hi ha encara en el perímetre de la ciutat un altre paisatge, perdut, insinuat, recuperat en part: les muralles. La muralla del Mercadal, els baluards de Figuerola o del Governador, la muralla del Pes de la Palla, el portal d’Álvarez o el portal de Sant Daniel, la porta de l’Àngel i la d’en Vila, el portal de França i la muralla del carrer del doctor Robert (avui Pare Claret) són parts del recinte que mai més no es podran recuperar. La magnitud de la muralla que hem conservat des de la plaça de Sant Pere a la plaça de Catalunya abraçant amb aire protector el clos més antic i més tancat de la ciutat, la muralla dins de la muralla al pati de les Àligues i a la plaça Sant Domènec, és equivalent a la de la muralla que hem perdut. Amb una diferència important: la topografia. A l’est, la muralla es recolza en la pedra viva, en la veta mateixa de l’origen de la ciutat; al sud i a l’oest, la muralla enfonsava els seus fonaments en els sediments fluvials de la ciutat, cap al pla, en la línia de la seva expansió natural. Ací no en queda res. L’enderroc de les muralles fou considerat un signe de progrés i d’alliberament; el ram de guerra ni feia ni deixava fer i van esdevenir un fre, una cotilla al creixement. La imatge, plena d’humanitat entranyable, de l’alcalde Miquel Santaló, el president Francesc Macià i el president Manuel Azaña donant el cop de gràcia simbòlic a les muralles del pla indiquen la força d’aquesta opció. Res no impedeix però de somniar i de pensar una ciutat diferent que, amb visió i ambició, hagués pres l’opció de conservar les muralles i de créixer per defora. Posem-hi si voleu el nom d’alguna ciutat que ha conservat la integritat del seu perímetre i que ha fet les avingudes en paral.lel als fossars i als glacis dels baluards. És la impressió que fa el portal d’Àlvarez o la muralla del carrer del doctor Robert. La Gran Via, la plaça del Marquès de Camps, el carrer Nou, el cafè de Novedades, els solars en venda de les hortes del Mercadal, en la confluència de la mitra i l’espasa, en el buit dels convents i de les muralles, són un paisatge nou guanyat a l’enderroc de les muralles i als nous espais creats per la desamortització. Mai no sabrem però del tot si la dimensió física i estètica de l’espai alliberat ha compensat de la magnitud del paisatge perdut.

És així, i és el que ens mostren les imatges que ens presenten també un nou recorregut pacífic pels antics camins de ronda, divisant un horitzó nou i diferent que es perd en les muntanyes des del Montseny al Canigó i que eixampla el cor sobre la recança i l’angoixa dels antics defensors aclaparats per les destrosses de les bombes. Aquest recorregut pacífic s’inscriu en la imatge de la ciutat nova que encara el futur i mira de donar sentit nou a l’herència rebuda, sense desvirtuar-ne el valor històric.

L’activitat econòmica

Les fotografies no poden captar amb instantànies el pes de l’administració i d’alguns serveis vinculats a la condició de Girona com a capital de província. Però no hi ha dubte que aquest aspecte va marcar de forma determinant una part important del segle. En canvi, han quedat imatges del paper de la indústria en el conjunt de l’activitat econòmica de la ciutat. La desamortització va facilitar un cert pes de la industrialització que va aprofitar la coincidència dels solars alliberats amb la proximitat de la força motriu de la Sèquia Monar. És el cas de la fàbrica de paper continu La Gerundense, però molt especialment de la foneria Planas, Flaquer i Companyia, fàbrica de turbines que, amb una patent francesa, participaria en la electrificació de mitja Espanya i de la fàbrica Gròber de botons i trenzilles. L’impacte del trasllat de la foneria Planas molt a principis del segle fou considerable. Les imatges més visibles, que tenim més a mà corresponen a la Gròber. Tant a l’interior dels tallers, amb una elevada presència de treballadores, com al carrer en una imatge del carrer Gròber (Indústria) amb la sortida dels obrers de la fàbrica d’una contundència impressionant; la nostra versió local de Novecento. Hi ha una fotografia especialment atractiva. Sota un cel tapat per una teranyina de fils s’hi veu a primer terme les naus del gran espai industrial del Mercadal. Els grans finestrals del pati amaguen darrere les edificacions carrerons estrets i foscos, tapats pel soroll de les màquines. Hi ha tantes xemeneies com campanars, si comptem pel costat civil i industrial la torre de les Aigües, única supervivència en el paisatge d’avui a primer terme. Al fons, orientada quasi al nord, la imatge pentinada pel Ter al Pont Major ens presenta el contacte de la muntanya pelada de Montjuïc amb l’exuberància frondosa de la Devesa. Quantes lliçons d’història i de ciutat en una sola imatge! Els espais fabrils del Mercadal foren objecte de dues operacions urbanístiques a partir dels anys setanta. D’una banda, la promoció immobiliària que el Banc dels Pirineus va deixar empantanegada i que marcaria durant força temps, de manera molt negativa, la coherència urbana i comercial del barri del Mercadal i que veiem iniciada amb els treballs d’enderroc, moviment de terres i fonamentació. Més tard i a partir de la dècada dels vuitanta, l’expropiació dels tallers de Fecsa, de la fàbrica Sala i Beltran i de diverses edificacions va permetre crear un gran espai lliure, la plaça de la Constitució, entre la Gran Via i l’església del Mercadal. El paisatge industrial, el soroll de màquines i de carrers estrets (Premsa, Sèquia) que va dominar tota la primera meitat del segle s’obriria en el darrer terç del segle, cap a noves formes del paisatge urbà més d’acord amb una vocació econòmica, comercial i de serveis.

Al llarg de tot el segle, l’estructura del sector industrial clàssic s’ha anat transformant i les principals indústries han abandonat progressivament la ciutat i o bé han desaparegut (és el cas de la farinera Montserrat a la carretera de Barcelona, o la farinera Teixidor a la carretera de Santa Eugènia)o bé s’han traslladat, com és ara el cas de l’antiga fàbrica Pagans al carrer d’Emili Grahit. La recuperació de la casa Ensesa de la Farinera Montserrat com a Escola de Música, la rehabilitació de la casa de la Punxa com a seu del Col.legi d’Aparelladors o les obres per a instal.lar la redacció i l’administració de El Punt a la farinera Teixidor no redimeixen les culpes de l’enderroc dels xalets Masó, però preserven i transmeten al nou segle un patrimoni important i noves indústries o activitats. La fotografia d’unes Industrias Químicas y Tartáricas encara incipients a Palau Sacosta es podria complementar amb la visió actual de la mateixa indústria, ja tancada, i a punt de desaparèixer per ser substituïda per edificis d’habitatges. No cal dir que ara, com al llarg de tot el segle, l’activitat industrial de conjunt de la ciutat no queda reflectida en les imatges on només percebem els fets més evidents i visibles. Les destil.leries del Pont Major que, d’una manera o altra, han tingut una certa continuïtat se’ns mostren només d’una manera indirecta amb la caravana d’anuncis de la pel.lícula Ben-Hur a la plaça de l’Om, darrere de les destil.leries Regàs que el nou segle veurà transformar-se en un nou centre cívic.

Els segles han consolidat Girona com un mercat obert; una gran plaça al aire lliure destinada a satisfer la demanda d’intercanvis de tots els sectors. El mercat de bestiar a l’Areny ha proporcionat alguna de les imatges més sorprenents de la Girona contemporània, però al costat d’aquesta invasió pacífica de la llera de l’Onyar els mercats s’han estès en diferents moments per la Rambla, la plaça del Gra, limitada pel pati de l’Hospici i oberta a partir dels anys cinquanta com avinguda Sant Francesc, el Pes de la Palla o l’antiga plaça de l’Hospital. Aquest darrer espai es presenta amb una imatge d’una qualitat urbana, d’una harmonia del paisatge, d’una síntesi entre arquitectura (l’Hospici i l’Hospital) i espai urbà que no podríem trobar en cap indret de la Girona moderna i que es va perdre sense remei, fruït d’una visió expansiva que xifrava el progrés en l’alçada i l’amplada de les cases i els carrers però que no atenia a la forma, al sentit i a la funció de l’espai públic.

L’ocupació de tots els espais públics no viaris per mercats diversos, des de la Rambla a la plaça de la Independència i d’ací a l’Areny o a la plaça del Gra, s’estenia cap a la caserna del general Mendoza i a l’espai que avui ocupa la plaça del Mercat i tot el seu entorn. Una nova plaça coberta construïda en la més immediata postguerra i que cobriria les necessitats d’abastament fins avui de moltes generacions de gironins.

Al costat mateix, el monument del Lleó posa una fita de la Girona fortificada i alça un homenatge als defensors de la ciutat de 1808 i 1809, en una cruïlla avui més aviat atapeïda de trànsit i que amb prou feines recorda el traçat continu de la muralla en aquell punt, insinuada fins al riu en els murs d’un aparcament subterrani.

Les Fires

Lligades en el calendari amb la vocació de Girona com a mercat obert, la cita anual de Sant Narcís i Tots Sants no ha perdut mai ni solemnitat, ni assiduïtat. Les imatges ens porten per un itinerari de la fira d’atraccions que va de la plaça de la Independència a la Gran Via i de la Gran Via a la Devesa. Però les Fires destil.len activitat per totes bandes i el frenesí ciutadà, en plena tardor, prepara amb aires de festa el llarg parèntesi de l’hivern. Les Fires de Girona regalimen humitat i boira en el record i un fred valent d’aquells que ja no es porten i que fa estrenar l’abric enmig de la cridòria de les tómboles, els xarlatans i els núvols de cotó ensucrat. Però el cafarnaüm eixordador de màquines d’entretenir de la Devesa ha tingut un reflex cap a dins de la ciutat on per Tots Sants, fent bona la tradició, a partir de la Fira del dibuix s’ha estès una Fira llarga i inacabable que ocupa tots els carrers del pla de l’Onyar al barri vell.

Però la tradició firal no pot escapar als seus orígens mercantils. A l’avinguda de Ramon Folch en els anys trenta es va iniciar la tradició moderna d’una fira comercial (1932) que trobaria la seva continuïtat en els anys cinquanta i que conclouria amb la construcció del Palau Firal, després que el Pla Especial de la Devesa dissenyés la modificació dels accessos a la ciutat, l’eliminació de totes les edificacions i activitats incrustades en el parc i definís un espai per a aquest Palau Firal i per a un Auditori i Palau de Congressos que hauria d’esperar els primers anys del segle actual per tal de fer-se una realitat. Les fotografies de dos grups de bombers ens acosten ara al record del temps que, al costat mateix de l’edifici de Correus i de l’avinguda de Ramon Folch, on hi ha ara l’edifici nou dels Jutjats de la ciutat, hi van arribar a coincidir la central lletera municipal, l’escorxador municipal i el parc de bombers. Ací, el pas estret cap a la Devesa pel talús de la via del tren va deixar pas primer a un nou pont més ample per obrir l’escanyament de l’entrada de la carretera a la ciutat fins que el viaducte (1973) va alliberar, parcialment, la barrera de terra i de canyes per on discorria la via del tren aixecada en aquest punt i a peu pla fins a l’estació, amb dos passos a nivell fatídics a la Ronda de Ferran Puig i a la carretera de Santa Eugènia. Després, la construcció de la nova estació conjuntament amb el viaducte i el tancament dels trens petits de Sant Feliu i d’Olot, van permetre l’obertura recent ja en les darreries d’aquest segle de nous espais públics i la millor comunicació entre Girona i Sant Narcís, a través del parc Central i del nou passeig d’Olot que des de la plaça d’Europa presideix una espiral metàl.lica d’Andreu Alfaro.

Una ciutat d’abans de la guerra

La imatge de les entranyes de la central de Pedret, la modernitat dels estands de la Fira comercial, l’arquitectura de l’escola Ignasi Iglesias i les cases per a obrers de Montjuïc són algunes de les imatges d’un període de canvi polític i urbà a la ciutat. L’accent social de les iniciatives denota un decantament ideològic de la política municipal i una atenció preferent als temes de l’educació, la cultura i el benestar. Les visites del president Macià expliquen la sintonia entre el govern de la Generalitat i l’Ajuntament, i la coincidència de dues personalitats emblemàtiques del republicanisme català: el mateix Macià i l’alcalde Miquel Santaló.

Escenes de la guerra: milícies i bombardeig

La fresca ingenuïtat del jove nen vestit de milicià amb el puny enlaire, és el reflex neutre d’un temps dramàtic i traumàtic. La formació de milicianes, l’enterrament de Dídac Tarradell i l’eufòria espontània de 1938 en la rebuda ciutadana a la 43ª divisió són casos diversos d’uns anys de trasbals i incertesa, de morts d’una tendència i altra, de dificultats i privacions per al conjunt de la població civil. Girona, és clar, va ser un escenari tardà de la guerra però en patí de forma immediata les conseqüències, tant en la radicalització de les posicions com en l’impacte dels bombardeigs que l’aviació italo-germana va infligir a la ciutat. Les imatges no poden ací recollir l’impacte social i psicològic d’una agressió que no discriminava i posava en estat d’alerta i de risc a la població civil. La columna de fum competint amb els campanars de la Catedral i Sant Feliu mostra només la part més aparent però no pas la més destructiva d’uns atacs que estan gràficament poc documentats. Girona va viure la violència dels enfrontaments civils i en va patir les seqüeles però, sobretot, hi veié compromeses la llibertat i la democràcia i va haver d’assistir, atònita i solidària, al pas de les columnes de refugiats que iniciaven el camí de l’exili.

Els testimonis memorialístics i literaris dels darrers dies de la guerra converteixen Girona en una mena de petita capital improvisada des d’on es fan els preparatius del fatal desenllaç. L’efervescència convulsa cedirà davant l’ocupació i la repressió. Les imatges parlen però recullen només la destrucció material. Potser en alguna cara traspua el sofriment d’una destrucció moral, difícil de mesurar però de conseqüències més que evidents. Més fortes, és clar, que les cicatrius físiques en el teixit productiu i comercial o en la desaparició del paisatge urbà del convent de les Bernardes al carrer de Santa Clara o el campanar neogòtic del Mercadal, de vida més que efímera.

Els diaris que emmudiren, els ateneus que van tancar, els partits que van ser prohibits, les veus que foren silenciades i la llengua que es va arraconar no poden sortir tampoc a les fotografies.

Les noves autoritats que sorgiren de l’ocupació de Girona el febrer de 1939 s’encarregarien de refrescar la memòria d’alguns dels horrors de la guerra: els cadàvers exhumats al cementiri i els fèretres arrenglerats a la nau de Sant Pere de Galligants de les víctimes dels comitès.

Però un cop construïda aquesta imatge dels morts d’un costat va començar a funcionar la maquinaria diabòlica de la repressió. La presó de Girona, el Seminari, desbordava; els judicis sumaríssims es succeïen i les sentències de mort, dictades apressadament a les sales de l’Audiència, deixaven el cor glaçat als estudiants de l’Institut cada vegada que n’arribaven a ser conscients. Les execucions tardarien a aturar-se i la memòria dels republicans represaliats s’ha fet al cementiri de Girona només en dates molt recents, després de refer amb dificultats la nòmina inacabable dels morts que van excedir de cinc-cents. Cinc-cents catorze comptats per Josep Clara.

Memòria viva de Carles Rahola. Una ciutat contra la mort i a favor de les llibertats

Carles Rahola i Llorens fou afusellat el 15 de març de 1939. Josep Benet ha resseguit els detalls del Consell de Guerra, les declaracions, les imputacions i la sentència. El jove inquiet dels anys deu, el ciutadà exemplar de sempre, l’escriptor gironí més desbordant bolcat a l’amor a la seva ciutat; l’autor de La ciutat de Girona, el periodista compromès amb els valors de la justícia i la llibertat, queia abatut per la incomprensió i la barbàrie, sense cap justificació racional.

La brutalitat d’aquesta mort injusta ha fet reviure una i altra vegada la memòria de Rahola com a símbol de la llibertat. No pogué veure, ni viure el futur de la ciutat que ell havia somniat i dibuixat amb precisa anticipació. Però la seva memòria i la seva reivindicació han posat les fites principals de la regeneració cívica i la recuperació democràtica de la Girona contemporània. Un premi, un carrer, un institut, un monument, una citació en uns jardins, els seus papers de presó, el seu epistolari, la reedició de La ciutat de Girona són alguns dels actes de justícia que s’han encadenat des de l’homenatge que li va dedicar l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona l’any 1976 i que prengué com a base la imatge de fons de la bonhomia venerable de Carles Rahola, recreada lliurament per desenes d’artistes. Aquesta mirada serena recorre en silenci tots els anys d’aquest segle i s’erigeix en testimoni i jutge de la trajectòria de la ciutat, amb totes les seves embranzides i les seves ensopegades.

Les hores lentes de la postguerra. Desfilades, processons i racionament

La imatge encarcarada i rígida del primer Ajuntament gironí de 1939 vestit de gala no pot ocultar la penúria moral i real i la lenta recuperació de la ciutat. El final del conflicte va ser motiu d’alleujament però res no va impedir una certa asfíxia ambiental. Hi ha un munt d’imatges que donen testimoni d’un nou ordre i d’una nova moral. Misses de campanya i parades militars, actes d’homenatge i enquadrament al partit únic. Visites oficials i nous moviments juvenils. La disciplina i l’ordre, les rengleres de soldats, les noves casernes, l’enlluernament dels uniformes, se situen en primer pla de la vida ciutadana. Hi ha a Girona, com arreu, un canvi de valors, unes noves prioritats que degraden el sentit comunitari, i devaluen el pes de l’educació i de la cultura.

L’Església i en especial la jerarquia comparteixen el nou ordre i afavoreixen una presència pública de l’Església més ostentosa i aparent on la confusió sense fronteres entre l’Església i l’Estat segella una simbiosi que costaria de trencar.

Les processons amb soldats, els himnes i les cançons, les celebracions conjuntes, la convivència promíscua esdevenen un nou paradigma d’ascens social. L’escola confessional, els uniformes, les quaresmes, les missions, els exercicis espirituals, els via crucis, les quaranta hores, els seminaristes, presidirien un nou paisatge dominat per una realitat de ritme lent, de llast enorme i d’inèrcies conegudes que deixava poc marge per a l’expansió oberta i lliure de la ciutat.

L’administració dels silencis, el temps quasi suspès, les hores llargues de les esglésies, la rigidesa de la Setmana Santa, el contingut barroquisme secular del Corpus, la cera i la ginesta, obrien els cors a cantar “al amor de los amores”. És “la ciutat d’infantesa” que, amb precisió conceptual i mètrica, ens ha recordat Narcís Comadira en un poema que tota la nostra generació podria subscriure. Un altre escriptor de generació anterior, Miquel de Palol, viu reclòs en un silenci i exili interiors mentre ressonaven els ecos llunyans en el pati de butaques buit els versos de la seva “Salve” que havien entusiasmat uns anys abans l’auditori del Teatre Municipal (1922): Dir a l’aire “Catalunya”! i respondre’ns “Llibertat”! L’efervescència patriòtica cedeix davant d’un pessimisme dramàtic:

Un puny clos, insepult sobre la terra és l’únic reste del combat d’ahir.
Els esquelets dels arbres de la serra, carbonitzats, són creus de cementir.

La ciutat es refà lentament. Però el daltabaix ha estat de tal envergadura que durant molts anys es refà -es reconstrueix- molt més que no es fa.

Després d’anys de cues i de cartilles de racionament per als productes de primera necessitat, el repartiment innocu, aparentment, de formatge americà i llet en pols en els col.legis de Girona és un primer signe d’obertura al món. Inconscients infants dels anys cinquanta, assistíem sorpresos i encuriosits a aquesta cerimònia gratuïta que mai no vam acabar d’entendre sinó molt més tard.

Les desfilades dels seminaristes de dos en dos els dijous a la tarda cap el camp d’en Sopa a les Ribes del Ter, passat Fontajau, era inacabable i ens acostava a un món diferent, un edifici ple d’estudiants de capellà, arribats de totes les comarques i sovint de la mateixa ciutat.

No sabíem prou bé aleshores que al Seminari mateix amb esperit crític, rigor intel.lectual i profunda catalanitat es vivia amb recel i rebuig el decantament de l’Església cap a la parafernàlia oficialista. El Seminari nodrirà moviments d’Església crítics amb la situació i disposats a retornar les coses a una clara separació entre l’Església i l’Estat i situar la religió en un àmbit de major austeritat, exemplaritat i solidaritat, en contacte viu i directe amb el poble.

La fotografia de l’ordenació de vuit sacerdots al Seminari l’any 1957 és una imatge que es repetiria cada cop amb menys freqüència, a mesura que avançava el segle i es produïa una crisi profunda de vocacions i de religiositat. A les acaballes del segle, la tonsura tan evident en els sacerdots estirats a terra no seria fàcilment identificable i explicable per a molta gent.

Els primers sindicalistes catòlics, els primers capellans dels barris obrers i l’escoltisme obriren portes diverses a l’esperança. L’escoltisme ajudaria a trencar amb els moviments juvenils oficials i reconstruiria un fil conductor amb el catalanisme, el coneixement del país i la fidelitat a la llengua i la cultura catalanes. Moltes cases gironines conserven encara dels anys cinquanta, seixanta i setanta imatges de promeses diverses realitzades en els escenaris naturals i monumentals més variats, des dels campaments dels Pirineus al claustre de la Catedral, les golfes de la Seu, Sant Nicolau, l’església de Sant Domènec o el paratge de les Tres Alzines.

En la dècada dels anys quaranta i la dels cinquanta, la predicació de la Missió, les assemblees diocesanes d’Acció Catòlica i d’altres manifestacions col.lectives de la religiositat foren molt freqüents. L’arribada el mes de juny de 1951 de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima a Girona va ser un motiu per exterioritzar al carrer aquest predomini d’una religiositat induïda en una tradició semblant a la que s’havia mostrat sense contenció un any abans a Barcelona amb motiu del Congrés Eucarístic. El fet que la majoria de les cançons eucarístiques i marianes d’aquesta època es recordin preferentment en castellà denota prou clarament el sentit i la orientació d’aquestes manifestacions no sempre acceptades de bon grat i sense recança per una part important del clergat, i no diguem dels fidels.

La presència religiosa, la jerarquia diocesana

El pes, el paper i la importància de la religió, les tradicions religioses i l’Església a la ciutat ha tingut variacions, com és lògic, però ha estat una constant molt visible fins a dates recents. Podríem ben bé dir que en el calendari, aquest canvi de tendència de menor visibilitat social, se situaria amb posterioritat als treballs del Concili Vaticà II, assumits ací amb gran entusiasme i una adhesió militant. De tot això ja n’hem comentat algun aspecte però no podem passar per alt la vida interna de les comunitats religioses, la vida dels convents, la presència física de les esglésies, la litúrgia, els col.legis, i una atenció molt especial als bisbes com a expressió molt visible dels signes dels temps.

L’Hospici de Girona va mantenir fins a dates molt recents una vinculació estreta amb la ciutat. La dimensió de l’edifici que acull ara la Casa de Cultura expressa amb una gran contundència, implícita, l’abast de l’acció de beneficència proposada pels bisbes, Tomàs de Lorenzana molt en primer terme, i el gruix de la població atesa. Hi ha imatges que trasllueixen les mirades perdudes, un fons de tristesa, dels hospicians i el grup de monges paüles amb les seves còfies emmidonades i immenses com buscant espai entre unes i altres és el testimoni de generacions de religioses dedicades a la plaça de l’Hospital a l’atenció dels malalts i dels orfes. L’hàbit sencer, de cap a peus, és ja una imatge perduda que no tornarà. Queda, però, el testimoni com a prova d’un canvi social i demogràfic que va recloure finalment l’Hospici a les noves instal.lacions del Puig d’en Roca. No som, però, prou conscients de la implantació material de l’Hospici a la ciutat; de les mesures del pati; de la finca que ocupava i que va veure com el creixement de la ciutat se’l anava menjant. La tanca del carrer Nou, el tap de la plaça del Gra, que obert donaria peu a l’avinguda Sant Francesc, l’actual plaça de la Diputació, els edificis adjunts i les cases de la Caixa de Girona són ara l’herència urbana d’aquell pati d’abans que va començar als afores de la ciutat estricte fins que aquesta el va reduir a la fàbrica concebuda inicialment per Ventura Rodríguez.

L’emergència desapareguda del campanar de les Bernardes és només el símbol més aparent d’una vida conventual a la ciutat amb predomini de monges des que tots els convents de monjos havien tancat les portes arran de la desamortització. Convents convertits en casernes, en carrers, en fàbriques, en cases, van anar ocultant vells tresors que anirien reapareguent de forma fragmentària al llarg del segle, sota les formes noves de claustres civils de les més diverses funcions. Però, encara ara, cada dia a les sis del matí el so petit de la campana de les Caputxines del carrer del Llop (Pujada del rei Martí), ens recorda la presència de la clausura en el clos de la ciutat antiga. Al carrer de la Força, les germanes de Sant Josep, les vetlladores, recuperen ara la casa mare mentre continuen la seva tasca al centre geriàtric Maria Gay, desprès d’haver atès de dia i sobretot de nit, malalts, parteres i nadons de moltes cases de la ciutat. A la plaça dels Lledoners, les Butinyanes per la seva banda han tingut cura a la cripta del seu fundador el jesuïta Pare F. Butinyà que va concebre un orde orientat al món del treball i que només va assumir estatuts d’orde religiós per les dificultats que l’Església va imposar a un projecte avançat i poc previsible. I al carrer de l’Escola Pia, en un convent incrustat entre la muralla del castell dels Cardona (després Requesens) i els antics Maristes, monges d’una blancor immaculada no deixen cap hora morta sense vetllar el Santíssim i exercitar en les tasques educatives del “juniorado” les noves vocacions que normalment han travessat l’Atlàntic. És el cas contrari del cenobi benedictí de Sant Daniel, un convent romànic fundat en els moments inicials de la Catalunya feudal i comtal per la comtessa Ermessenda que el dotà i li donà impuls suficient per esdevenir garantia de continuïtat ininterrompuda. Un safareig que rega un hort fecund i un jardí delicat que es recull en un claustre magnífic a redós de la vall ombrosa del Galligants. La laboriositat de la clausura ha amagat tota mena de complements materials de l’oració i el convent ha esdevingut hort, granja, taller, cosidor i ara residència per a joves estudiants en una mostra d’adaptació als temps nous, molt en la línia de la tradició benedictina apresa a Montserrat.

La granja escola dels Salesians al Pont Major ha conreat durant una bona part del segle els sediments més fèrtils del Ter abans d’arribar a Campdorà i al Congost fins que els nous corrents i els temps moderns varen anar buidant el pati farcit de rengleres de seminaristes amb roquet i sotana, en una rèplica clerical a les grans formacions escolars i militars dels anys de la postguerra. Hi ha, com es pot veure, una certa simetria.

La culminació jeràrquica, de tradició mil.lenària, d’aquest món tan present a la vida de la ciutat han estat els prelats de la diòcesi. L’enterrament solemne, la lenta pujada per les escales de la Pera cap a la plaça dels Apòstols de l’enterrament del bisbe Francesc de Pol l’any 1914, aclareix el pes de la institució que, a peu pla de la Catedral, ha competit i compartit la Catedral amb el Capítol de Canonges. Durant quasi quaranta anys, de 1934 a 1973 presidí aquesta plaça, des del Palau Episcopal, la figura menuda, tossuda i autoritària del bisbe Josep Cartañà que va fer la transició de la República a la dictadura franquista i presidí tota mena de celebracions i inauguracions de signe estrictament eucarístic en alguns casos (processó de Corpus), de promiscuïtat de l’Església i l’Estat en d’altres, o de complementarietat amb les autoritats civils, en cerimònies civico-religioses freqüents o en inauguracions com la d’algunes instal.lacions telefòniques.

Josep Cartañà ha deixat un epistolari que Josep Clara ha publicat i que aclareix el mecanisme íntim, els ressorts més amagats, de l’adaptació de l’Església als temps que corrien sense tampoc dimitir de les seves orientacions pastorals, en un estil de diplomàcia provinciana que s’exercia des de la gèlida magnitud de l’arc gòtic del Saló del Tron.

El pes simbòlic del Palau i les incomoditats domèstiques, la contradicció frapant entre l’aparença i la realitat, l’allunyament físic de l’Església de la seva vocació d’església dels pobres portaren de forma immediata el nou bisbe Jaume Camprodón (1973), tancat el parèntesi de Narcís Jubany, a deixar el Palau i llogar un pis a la Gran Via. Aquest gest, no sempre ben entès però d’una exemplaritat eficaç, va donar peu a un dels acords més constructius dels darrers trenta anys per a la vida cultural de la ciutat i, gràcies a un conveni amb la Diputació, es va poder crear el Museu d’Art inaugurat en una primera fase l’any 1979 i continuat en fases successives amb la incorporació de la Generalitat fins a dotar d’un sentit nou didàctic, cultural, artístic i ciutadà l’antic Palau i totes les edificacions annexes amb els seus patis i jardins. El petit racó romànic, quasi suspès en l’arc que uneix el Palau i la Catedral, és com el cordó umbilical que lliga la Seu i la Diòcesi i que el bisbe Camprodon va voler i saber mantenir i guardar com a garantia de dignitat institucional. Les casulles quasi blanques i les albes de la concelebració de la consagració del bisbe Jaume i l’altar fora del prebisteri i de cara al poble, són d’una estètica i litúrgia clarament postconciliars, de contrast acusat amb les casulles i dalmàtiques amb fil d’or del Corpus del bisbe Cartañà. La bellesa de la volta d’aquesta capella, despatx del bisbe, quasi com una closca de nou, és el negatiu dels volums exteriors de pedres arrodonides i de fortalesa feudal que enllacen amb la contundència dels contraforts en l’atrevidíssim salt de les tres naus a la nau única. La Catedral per darrere és d’una subtilitat i una delicadesa que no eclipsa la teatralitat de la façana per més que les fornícules buides s’omplissin d’escultures, en un intent d’omplir els buits, saldar els deutes morals amb el passat i acabar amb culminacions mimètiques el remat de la façana o els arcs de la porta dels Apòstols. Ací el trencament cromàtic, de tons més aviat grisosos de la pedra de Girona tallada de nou, no lliga amb els tons daurats pel sol i el temps dels bancs i les fornícules, tapades durant anys, com ho mostra la imatge de finals del XIX, per una teulada improvisada i precària que només servia per mantenir aixoplugades les terracotes dels dotze apòstols que no resistirien les convulsions del segle.

A dalt de tot del campanar, el penell de l’àngel girant la creu quan bufa el vent vigila la ciutat i sotja l’horitzó indiferent al pas del temps. L’Àngel de la Catedral, canviat per un de nou, moldejat i fos als tallers Alberch de Girona, és més una evidència tàcita, intuïda, una dada del paisatge que una evidència que es pugui mirar de fit a fit. És tan lluny i tan enlaire que tot sovint passa desapercebut. Però la presència angelical amb les ales obertes disposades a girar fent cas de la rosa dels vents, hi és. I si no hi fos, el trobaríem a faltar.

La Rambla i la Devesa

Tal com va observar Josep Pla només d’arribar a Girona, la Catedral i Sant Feliu són dos evidències, dues constants del paisatge. La reiteració fotogràfica, pictòrica i cartellística d’aquests dos símbols ho ha demostrat fins a la saturació. La fuetada de la imatge entrant pel Pont Major o per la carretera de França no pot deixar indiferent ningú i és ben clar que, des de sempre, ha estat la millor targeta de presentació de la ciutat s’arribi a peu, en tren, en cotxe o en tartana. L’excel.lència dels dos campanars s’ha alçat amb altivesa per damunt de la mediocritat ambiental dels anys més grisos i ha protegit la imatge de la ciutat en els moments pitjors.

Girona endins, la Rambla i la Devesa són dues altres constants indefugibles. L’antiga plaça de les Cols, oberta finalment de cap a cap, i intuïda des de la Rambla Verdaguer un cop enderrocada la muralla i les cases del Pes de la palla, va esdevenir el saló-passeig d’hivern. La Rambla ha sigut i torna a ser amb èxit renovat el cor de la ciutat; el batec més evident, la síntesi ciutadana més completa. Els mercats, les parades, les festes cíviques han posat fites assenyalades a una cita diària inexcusable. Anar a la Rambla ha sigut sempre anar a ramblejar, rambla amunt i rambla avall sense cap pressa ni cap altre objectiu que saludar amb un cop de cap poc més que insinuat el passejant que et ve de cara en la teva direcció oposada. L’exercici de badar, mirar, de gastar les soles de les sabates i perdre les mirades en l’horitzó limitat per les cases o per la fuga que s’estreny a l’Argenteria, no ha deixat mai massa temps ni massa espai per parar esment a la Rambla tal com és. Ara quan a l’hivern es poden els arbres til.lers i després que s’hagin tret tots els fils i els rètols de neó, podem potser mirar enlaire i albirar en un instant fugaç no pas la força dels arcs arran de terra sinó la gràcia dels badius i de les golfes, la diversitat dels estils i les façanes, la intimitat insinuada darrera els vidres de les cases per damunt del nivell dels aparadors de les botigues.

És la impressió de les imatges més antigues amb la Rambla, quasi sense arbres i amb uns fanals de fosa i uns pàmpols de més gràcia que els d’ara. Les concentracions de gent a totes les èpoques per fer mercat, celebrar actes polítics, o en dates més recents celebrar Sant Jordi amb eufòria desbordant de gent, llibres i flors, fan de la Rambla sempre un punt imprescindible de la geografia urbana. Els canvis dels fanals, dels paviments, dels arbres, de la gent, dels bars i de les botigues, no han pogut desvirtuar mai un sabor ciutadà inexplicable que traspua per la pedra i les llambordes. L’escena al capdamunt, a tocar el pont de Pedra, del repartiment de la llet, avançada la fosca sense massa boira encara, ens acosta a l’hora que la Rambla cada dia, tot el segle, s’anava buidant de passejants fins a quedar-se sola amb la humitat fins al vermut de l’endemà.

La Devesa és el contrapunt d’estiu de la Rambla; amb més intermitències i vacil.lacions. La immensa massa verda, aquest bosc de plàtans que s’ha anat plantant en els darrers cent cinquanta anys, es divisa en tota la seva plenitud des de les torres de la muralla i s’intueix com una nota vegetal des de la plaça dels Apòstols. Però hi és i a tots ens sembla que hi hagi sigut sempre. Però el gruix dels plàtans de les fotografies de principis de segle no enganya. Els plàtans han crescut i molt: en alçada i perímetre i molts ja no es poden abraçar.

Els jardins romàntics, el quiosc, els passejants que s’emmirallen com ho fan la Catedral i Sant Feliu, són una nota serena i transparent d’un parc que el segle no ha tractat prou bé. A la Devesa s’hi ha anat sempre, com ho proven fotografíes molt diverses. Però a la Devesa s’hi han fet massa coses que ha calgut anar desfent fins a tornar al bosc de plàtans la puresa inicial de cúpula vegetal que admira tothom i desperta les més fines essències d’alguns escriptors. La Devesa perduda, admirada, mitificada, enyorada, llunyana, esplèndida, humida, inhòspita, acollidora, ha passat durant el segle per alts i baixos incessants. L’escena elemental i familiar d’un Rosaleda, cafetí, amb el cartell de toros al costat és l’estímul per situar ací els vermuts de diumenge amb les primeres olives farcides després del racionament, les cadires de lloguer, els peixos del brollador dels jardins, les passejades en burro organitzades des de la plaça de les botxes. La revolució de l’automòbil, la nova cultura del lleure i l’esport i la monotonia del bosc de plàtans mantenen ara la Devesa com el tresor botànic millor de la ciutat, pendent de trobar la manera que, un cop garantida la continuïtat vegetal, els gironins hi vagin molt i ho trobin tot net i endreçat com un parc anglès tot i que no ho és.

A la Devesa i a Vista Alegre, Girona ho ha provat tot durant aquest segle en el món de l’esport. El tennis ha peregrinat de la Devesa a Vista Alegre i a Palau. L’hoquei sobre patins de Vista Alegre a la Devesa i de la Devesa a Palau i a Sant Narcís. El futbol de la Devesa a Vista Alegre i d’ací a Montilivi. L’atletisme de la Devesa a Palau. I el bàsquet, en dates més recents, de Palau a Fontajau. La natació de la Devesa a Sant Ponç i a Palau; l’handbol repartit entre la Devesa, Palau i Sant Narcís. No és un joc d’endevinalles ni un repàs de la toponímia local. És ben bé així. I si bé l’hoquei sobre patins va donar moments de molta glòria i el bàsquet un equip i un pavelló a la lliga més professional, per terme mig Girona que té clubs de solera i tradició com el GEiEG o el Girona de futbol, i penyes i clubs d’arrelament claríssim en tots els barris de la ciutat, s’agafa l’esport amb displicència. La fama potser de ciutat rica, la proximitat de la Costa Brava o els grans esdeveniments esportius de Barcelona no donen a la imprescindible competitivitat la ràbia i la passió dels campions o els diners inevitables per fer grans equips a cop de talonari. L’esport com a novetat del segle va arribar quan tocava, però mai no ha trastocat del tot l’equilibri discret entre el cos i l’esperit, la placidesa d’una ciutat petita que no es deixa enlluernar i que no mou grans masses fàcilment.

L’educació

Encara no fa una dècada que existeix la Universitat de Girona creada per llei del Parlament del 1992 i celebrada solemnement per tots. Les Àligues, Sant Domènec, el Seminari i Montilivi són ara un formiguer d’estudiants i noves facultats. I la Universitat culmina una revolució en el panorama educatiu de la ciutat que es consuma en els darrers trenta anys.

Durant un segle llarg, Girona només tenia un Institut. L’Institut del carrer de la Força. Pujant i baixant les generacions de gironins trigaven a assabentar-se que enmig de la humitat penetrant de l’hivern trepitjaven l’antiga Via Augusta. No vam fer mai aquest exercici elemental. Les fotografies del col.legi de les Carmelites, quasi excèntric i poc normal per l’època, són de fet l’excepció. Josep Pla amb tots els seus companys de curs, vestit i corbata, alternava l’internat dels Maristes i l’Institut, i d’aquesta experiència escriví el seu Girona, un llibre de records, unes de les millors pàgines que ens ha deparat la literatura catalana d’aquest segle. Encara no he acabat d’entendre mai com és que no és un llibre de text a totes les escoles de la ciutat. Dos col.legis de noies flanquejaven les escales de la Catedral. El Cor de Maria a l’esquerra, vestit de quadres grisos i brusa blanca, i les Escolàpies a la dreta, vestit sencer plisat negre amb cinturó i sivella metàl.lica amb l’anagrama que encara es veu avui en una de les reixes de l’actual seu del Col.legi d’Arquitectes, la vella almoina del pa de la Seu .

Les escoles de primària com el Grup Escolar o l’Eiximenis, la Salle on predominava el Comerç i algunes acadèmies completaven un panorama en el qual no tan solament no havia arribat el concepte de l’escolarització obligatòria i gratuïta fins als setze anys, sinó que fins i tot costava estudiar el batxillerat.

Així i tot la tradició dels mestres sortits de l’Escola de Mestres de Girona, el prestigi de molts professors, i l’impuls d’una autèntica voluntat de renovació pedagògica havien assentat les bases per a un desvetllament cultural i cívic que la República va voler impulsar amb la construcció de noves escoles (Ignasi Iglesias) i el projecte frustrat d’altres (Prat de la Riba). Les fotografies de grup, de nois i noies, de nens o nenes, la seva forma de vestir, el mobiliari de les aules, l’ambient escenogràfic i ritual de les imatges, transmeten el clima viscut per la ciutat. Un clima diferent abans i després de la guerra civil. Però, abans i després, un clima limitat abans de l’eclosió dels anys setanta marcada pel signe de la massificació i la democratització de l’ensenyament. El canvi ha estat sens dubte en benefici de la igualtat. Tot i això, qualitat i igualtat de debó queden encara prou lluny.

Avui, la geografia de l’educació a la ciutat s’ha diversificat i estès per tot el mapa. Ja no hi ha escoles a la plaça de la Catedral. El Cor de Maria és només residència d’estudiants, les Escolàpies és seu del Col.legi d’Arquitectes, l’Institut Vell acull l’Arxiu Municipal, el Museu d’Història de la Ciutat i el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge d’on han sortit o des d’on s’han buscat les imatges d’aquest llibre. Els vells Maristes de Pla, un casalot immens i laberíntic és ara un gran forat que espera convertir-se en un jardí i mirador al cor mateix del Barri Vell. Ara hi ha, en canvi, escoles i instituts per tot arreu i molts centres, sobretot els privats, han triat els afores més forestals de la perifèria urbana.

Ha canviat la geografia dels centres però han canviat, sobretot, els continguts i el mètode. Les classes de geografia, les llistes de “rios y lagos” ressonen remotes en els passadissos del vell Institut. A l’era d’internet, els estudiants de Girona haurien de poder navegar amb la mateixa facilitat pel món global, pel futur o per les arrels més sòlides del passat de la ciutat que és una herència compartida.

La nova Girona i els nous gironins

Han calgut cent anys per passar dels quinze mil habitants de principis de segle als quasi setanta-cinc mil oficials d’ara. La ciutat s’ha estès pel pla principalment cap el sud i l’oest, cap a Palau i Salt, però també en direcció a Fontajau, Taialà i Domeny. L’expansió urbana fora les muralles va omplir primer els buits arran de carretera i va donar cos a un primer Eixample. Poc a poc, edificis que apareixen aïllats en les primeres fotografies (les Adoratrius, la farinera Montserrat, les casernes fins i tot) s’anirien integrant en un conglomerat urbà desigual i irregular que ha soldat Girona amb els municipis del pla fins a crear una àrea urbana que no sabríem destriar i que en Josep Oliver ha definit en dates recents amb una precisió notable. En tota la primera meitat del segle, el ritme i l’evolució de la població fan entendre una empenta limitada i expliquen una ciutat més aviat aturada en el temps i poc dinàmica. Els signes de renovació i canvi que s’intuïen durant els anys trenta quedaren estroncats per la Guerra Civil. Només l’inici potent d’un corrent d’immigració a partir de la meitat dels anys cinquanta permetria el salt que hem dibuixat una mica més amunt. Obrers d’Andalusia, Múrcia i Extremadura començarien a arribar cridats per la manca de mà d’obra i les primeres estirades econòmiques de la ciutat. Va aparèixer amb una gran cruesa un problema greu d’habitatge. El franquisme va iniciar alguna promoció pública però els destinataris foren en algun cas, com ara el grup Sant Narcís, funcionaris de la complexa teranyina de la nova administració i en d’altres, com ara el grup Mazo Mendo, treballadors de l’administració municipal.

Mentrestant, els nou vinguts buscaven recer en els espais abandonats, terra de ningú, de propietat dubtosa o pertanyent al ram de guerra. Fou així com a l’empar dels murs i els túnels del Castell de Montjuïc va créixer un autèntic poble de barraques o com a la llera del Ter a Sant Ponç s’hi arrengleraven les edificacions precàries, aprofitant la platja del riu. A Torre Gironella, les Pedreres i sobretot la torre d’Alfons XII i els Polvorins es produí un fenomen semblant. A la duresa de condicions de treball s’hi afegia una habitabilitat precària. Les dones i els homes carregaven l’aigua, el material d’obra o el poc menjar, o la mainada, s’enfilaven als diferents turons assolellats dels afores de la ciutat en un esforç físic i moral que mai ningú encara no ha descrit amb detall. Des de la finestra de casa els veia enfilar pel portal de Sant Daniel la pujada al Castell i endinsar-se carregadíssims cap a un món poc conegut. Forts, colrats de pell, mans endurides pel treball, cors trencats per la distància, ideals esclafats i amagats per la repressió, iniciaven cada dia la lluita per la supervivència i la dignitat. Aparegueren els primers capellans obrers i alguna institució de beneficència va començar a actuar en aquests sectors. Però l’ajut limitat i amb comptagotes no podia pal.liar el dramatisme enorme, l’esforç gegantí de l’estricte quotidianitat. S’anaven dibuixant de fet dues Girones, el centre i la perifèria, la societat benestant i una nova societat emergent enmig de les dificultats. Trencar materialment, psicològicament i cívicament aquest dualisme ha estat la millor aportació de la democràcia a una Girona nova.

L’avinguda del Ter l’any 1962 va deixar sense sostre els habitants de “Rio” i després de peregrinar per diferents aixoplucs improvisats, la construcció dels anomenats “Albergues provisionales” a la zona que ara ocupa la urbanització de Fontajau va consolidar un nucli que duraria fins a l’any 1978.

Simultàniament les promocions públiques d’habitatges buscaren emplaçament en sòls no gaire cars i lluny del centre i substituïren les barraques per nuclis de discriminació física i de serveis. Nasqueren així les promocions diverses de l’obra sindical del “Hogar” o del “Instituto Nacional de la Vivienda” a les que s’afegiren els polígons construïts pel “Patronato Provincial de la Vivienda”: Germans Sàbat, Vila-roja, Grup Sant Daniel, Pont Major i el grup “Gerona para Gerona”, construït desprès d’una subscripció popular engegada arran dels aiguats de 1962. La intensíssima tasca constructiva del Patronat de la Santa Creu de la Selva concentrada a Girona, sobretot al nou barri de Can Gibert del Pla, va completar i diversificar l’oferta que permetrà finalment absorbir la major part dels nous gironins d’economia més precària.

Les darreres dècades han vist la superació dels dèficits principals d’aquests nuclis, la dotació de serveis i equipaments i l’aproximació física i espiritual de la ciutat. La integració laboral, social i cultural s’ha fet més evident i els primers immigrants que sobreviuen han pogut desenterrar literalment les velles utopies guardades clandestinament o conservades al cor i als caps. Vells lluitadors de tota la vida s’engresquen amb un horitzó més optimista pels seus néts.

Mentrestant, a Montjuïc, a Palau i a Montilivi vells gironins de sempre o gironins d’ara mateix atapeeixen les ondulacions de la nostra perifèria urbana d’un creixement residencial sense precedents que explica des d’una altra visió, la complexitat social i la diversitat econòmica d’una ciutat que ha fet de la cohesió social un objectiu irreductible. El Barri Vell i l’Eixample van canviant també els gironins de sempre per nous gironins i, sobretot noves activitats, que s’incorporen al bagatge d’una ciutat nova construïda amb les peces d’un mosaic ric i plural.

La lenta transformació dels hàbits socials i ciutadans

Al Teatre Municipal s’aixeca i s’abaixa el teló molt sovint. I en canvi el teló de boca de l’antic Teatre Albéniz contempla immòbil i bocabadat els clients de Platea que ballen, escolten música o seuen a la barra. Veig com si fos ara l’amic perdut, solitari en aquesta barra, ple de vitalitat, i no puc estar-me de parlar-ne i deixar-me anar pel pendent trist i melancònic que els records alimenten. Locals com aquest, bars de nit, sales de ball, alguna discoteca són, però, força recents a la geografia urbana de la ciutat. Tant com l’expansió de tot Pedret com a espai lúdic i de lleure fent escorta a la Sala del Cel.

La tònica durant dècades i dècades era molt més esmorteïda i controlada. El ball de la Devesa o de la Residència Internacional no deixava altra marge que les festes particulars als domicilis dels estudiants, i les ofertes intermèdies, i avui ja fora de circulació, de Màquina, Rufus o Picadilly trigarien a arribar.

Per això la imatge d’Ava Gardner i Mario Cabré esdevé tot un símbol en un món dominat encara per la classificació de les pel.lícules darrere de la gran portalada de Casa Carles on, amb morbositat poc dissimulada, es buscaven les pel.lícules “3R gravemente peligrosa”. És com el vendaval “Gilda” que va somoure les aigües quietes i tranquil.les, adormides d’una ciutat anestesiada per la ressaca moral i política del gran trasbals.

La proximitat de la Costa Brava, l’embranzida del turisme, la proximitat de Barcelona, els caps de setmana dels estudiants, els canvis d’usos i costums, una nova societat, anirien desentranyinant el panorama.

L’eufòria de la transició i la democràcia

És més difícil parlar objectivament d’aquests moments, és molt més fàcil una traïció de la memòria i el record massa recents. Ara és molt millor deixar que parlin soles les imatges i expliquin la història d’uns anys de canvis apassionants. Les expressions de llibertat col.lectiva o de sentit comunitari són segurament la quinta essència del període. La cursa popular del carrer Nou, la festa del Pedal, les Fires de cada any amb les barraques, les festes de Girona, barri a barri, canalitzen energies i esperit cívic.

Com ho han fet i encara ho fan les grans manifestacions, els grans concerts solidaris o els actes reivindicatius. El carrer i la gent tenen ara un protagonisme diferent.

Les imatges encara una mica antiquades dels dies de la mort de Franco, d’un negre subratllat, o la liquidació definitiva de tota una època amb l’aprovació de la Constitució, van desencadenar a tot Catalunya un període de canvi i renovació trepidants, poble a poble i ciutat a ciutat. I Girona no en quedaria pas al marge, més aviat hi jugaria un paper principal.

L’estricta i radical catalanitat que trobàvem en les primeres manifestacions del segle s’ha reforçat amb empenta renovada i aquesta ciutat manté vius i intensos els compromisos de sempre amb la pau, la llibertat i la justícia.

Els nous barris, la nova gent, les noves activitats, les noves botigues, els nous magatzems i els nous cinemes expressen ara una vitalitat que surt a totes les estadístiques.

La cultura, els monuments i la pedra lliguen passat, present i futur. Els nous museus, en una ciutat de museus tancats durant dècades, salden un deute contret per Girona amb els vells defensors de la Comissió de Monuments i els nous horitzons dibuixats pels joves intel.lectuals de principis de segle. El retorn ple de simbolisme del mosaic de Bell-lloc a Girona, o de les làpides del cementiri jueu al call són només algunes mostres incipients encara d’una ciutat que ha apostat fort per la cultura. La novetat més rutilant del Museu del Cinema en seria la prova del nou més concloent.

La Universitat és garantia de futur com ho són els nous emprenedors i la ciutat en el seu conjunt.

L’orgull cívic i l’autoestima són a Girona valors nous que no poden fer-nos perdre de vista l’imprescindible sentit crític per tirar endavant.

El futur de la pedra i el futur dels homes

Tanquem finalment l’àlbum dels records: podríem triar moltes imatges, mostrar els canvis vius en marxa ara mateix. Ensenyar nous escenaris, sorprendre amb tocs de modernitat indiscutible. Teníem on triar i remenar. Però el sentit de la tria, del recorregut i de la lectura que en fem reclamava una altra cosa.

Havíem de tornar d’una manera o altra a l’origen: la pedra i la vida. Les arrels més evidents de tot plegat; la interacció entre la causa i l’efecte; l’acció permanent dels homes sobre la memòria i la consciència de la ciutat, el sediment cultural, l’herència rebuda i acumulada. La pàtina dels segles, l’impuls de tantes vides.

La pedra bella i vella que es renova i es conserva. La impressionant façana de la Catedral refent-se del mal de pedra. La garantia més explícita de la síntesi entre passat, present i futur. La rèplica dibuixada que tapa amb les ondulacions flexibles de la lona els treballs minuciosos i tècnics de la restauració és, com a reiteració efímera de la façana, un símbol. Explica la garantia de futur. Un futur a l’abast i a disposició d’aquests dos bessons nascuts el dia 1 de gener de l’any 2000 que són la font de la vida nova que assegura la continuïtat indestriable d’aquest somni constant per a un futur millor.