[Aparador del Bòlit_PouRodó]

Gairebé tot el plàstic es fabrica a partir de petroli i gas fòssil i les emissions de la seva producció impulsen la crisi climàtica. El plàstic i els productes químics tòxics que conté també fan malbé els sòls, els ecosistemes i la salut humana i són presents a tot el món, des del cim de l'Everest fins a les profunditats de l'oceà, des del cervell humà fins a la llet materna. La quantitat de plàstic que produïm actualment és impossible de gestionar. No hi ha cap forma, ni tècnica, ni política. Però l'objectiu del sector és produir més i, alhora i miraculosament, reduir-ne d'alguna manera l'impacte. Els meus “arbres plastificats” mostren una realitat on el plàstic ens envolta, però què passaria si convertim el problema en una solució?

Com si fos una protecció, embolico els arbres amb bosses de plàstic cremant-les perquè s'adhereixin a la forma de l'arbre, com una segona pell. La natura mostra allò que ens envolta, allò que es troba dins nostre, però alhora, l'acte d'envoltar i abraçar l'arbre és un acte de protecció.

D’altra banda, hi ha un codi de colors acceptat. Cada color representa un “envàs”, el groc és per a plàstics i envasos de metall, el blau per a paper, verd per a vidres… O les bosses de plàstic de diferents marques o supermercats on els colors representen diferents empreses que ens inunden amb els seus colors corporatius.

La meva intenció és donar-los a tots dos, a l'arbre caigut i al plàstic rebutjat, una segona oportunitat i potser un intent de pensament optimista. I si les restes del desastre poguessin ser part de la cura?

No és destrucció, és senyal.
No són escombraries, és testimoni.

Paula Anta ha estat en residència al Bòlit en col·laboració amb el festival Art & Gavarres.