El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge ( CRDI ) de l’Arxiu Municipal de Girona custodia una valuosa col·lecció de gravats antics de la ciutat. Són un conjunt d’imatges de gran valor artístic, on es reflecteixen també interessants aspectes històrics. Abasten un període que s’inicia el segle XVII i arriba, amb intermitències, fins les darreries del XIX. Aquestes obres, juntament amb altres propietat de particulars, i que ens són conegudes a també partir del CRDI, constitueixen la base d’aquest article.

Excepte en dos casos, tots els gravats s’integraven originalment en llibres, però aquests, en molts casos, no han arribat fins a nosaltres. El motiu és el costum, habitual en èpoques passades, de separar la làmina del volum amb la intenció d’emmarcar-la o vendre-la separadament. Per aquest motiu, la datació precisa d’alguns gravats es fa difícil, atès que no es pot identificar l’obra on es publicaren.

Tanmateix, coneixem la identitat de molts autors, donat que els gravats contenen gairebé sempre els noms dels qui els han realitzat. Cal tenir en compte que el gravat és un art col·lectiu: el dibuixant, a llapis o a ploma, crea una imatge prèvia que després el gravador trasllada a una planxa, i aquesta, a continuació, s’estampa en sèrie en un taller especialitzat. Així ens trobem amb les figures i les atribucions del dibuixant, del gravador i de l’impressor.

Com veurem, alguns d’aquests artistes eren els millors del seu temps, i utilitzaren tècniques d’una gran perfecció. Donat que les citarem constantment, expliquem breument els procediments utilitzats en els seus gravats.

En les obres antigues, l’aiguafort és el més habitual. Es treballa a partir d’una planxa de coure o zenc, recoberta prèviament d’un vernís especial. El gravador, amb un punxó, crea la imatge a partir d’incisions finíssimes que fan saltar el vernís i deixen el metall al descobert. A continuació, la planxa és submergida en un àcid que ataca el metall, però respecta la part envernissada. Repetint aquesta operació vàries vegades obtindrem una planxa gravada, preparada per a ser entintada i reproduïda. Cal tenir en compte que la impressió ens donarà la imatge de la planxa invertida, per la qual cosa els gravadors clàssics utilitzaven un mirall per al seu treball.

Els aiguaforts sovint apareixen retocats en alguns detalls amb un punxó especialment incisiu i resistent, anomenat burí, que es clava directament damunt la planxa. L’ús del burí requereix un mestratge especial, i és mostra de l’habilitat dels gravadors antics.

A principis del segle XIX apareixen la litografia i el gravat a contrafibra. En la litografia, inventada el 1796 pel bavarès Senefelder, es realitza un dibuix, amb un llapis especial, damunt d’una planxa de pissarra polida i tractada ( la pedra litogràfica ). El resultat, molt característic, sembla realitzat amb un llapis de plom. La contrafibra és un perfeccionament del gravat en fusta, obra de l’anglès Myers. En una planxa de boix es practiquen incisions en el sentit contrari de les fibres naturals de la fusta. El resultat sembla una barreja entre l’aiguafort i el dibuix a ploma. Tingué molta difusió durant la segona meitat del segle XIX. El sistema es coneix amb vàries denominacions: contrafibra, gravat al boix o en fusta, i xilografia.

L’ORIGINAL DE NICOLAU PERELLE

El primer gravat conservat de Girona és un aiguafort, retocat amb burí, obra del francès Nicolau Perelle ( 1631 – 1695 ), fill de Gabriel Perelle ( 1604 – 1677 ) i germà d’Adam Perelle ( 1638 – 1695 ), també gravadors. El grup familiar treballava conjuntament, en un taller propi a París, considerat un dels millors d’Europa. Les seves sèries “Delícies de París” i “Delícies de Versalles” es consideren obres mestres del gravat francès.

La planxa que ens interessa porta la llegenda “Girone en Catalogne”. Formava part d’una sèrie destinada a commemorar les conquestes de Lluís XIV durant la guerra de la Lliga d’Augsburg. En el seu decurs, el juny de 1694 Girona va ser conquerida per tropes franceses dirigides pel duc de Noailles. El gravat devia realitzar-se entre aquesta data i el 1695, quan Nicolau Perelle va morir.

L’obra és curiosa: es va imprimir en tres parts, corresponents a tres planxes diferents. Les dues primeres corresponen a una sanefa que realitza funcions de marc i a una gallarda barroca que ocupa la part superior de la imatge. Aquestes planxes es repeteixen en altres gravats dels Perelle, que reutilitzaven els materials per estalviar temps i diners. En el centre de la gallarda apareix un òval buit. Òbviament, anava destinat a rebre la impressió d’una altra planxa, possiblement amb el retrat de Lluís XIV.

La tercera planxa, corresponent a la part inferior de la imatge, presenta una vista general de Girona. En primer terme, als extrems, apareixen soldats francesos. En el grup de la dreta, un militar a cavall, possiblement el duc de Noailles, assenyala la ciutat. Aquesta apareix al fons, amb els seus principals edificis. Una llegenda ens dóna el nom de cadascun, però la forma és irreal: Sant Feliu sembla la torre d’una fortalesa, la Catedral presenta el campanar, la façana i el frontó ben deformats. Això indica que no es treballà d’un dibuix del natural. Donat que Gabriel Perelle va ser director de la Secció de Plànols i Mapes del Gabinet Reial, tot permet suposar que Nicolau Perelle pogué utilitzar imatges anteriors, desconegudes per a nosaltres, com a font de la il·lustració.

A continuació existeix un buit de cent anys, en el decurs dels quals no coneixem cap imatge impresa de Girona.

EL VIATGE D’ALEXANDRE DE LABORDE

Els gravats següents corresponen al llibre “Voyage Pittoresque et Historique de l’Espagne”, del francès Alexandre de Laborde ( 1773 – 1842 ). Fill d’un riquíssim comerciant , Laborde era, des del 1800, agregat a l’ambaixada francesa a Madrid. Al voltant de 1802 recorregué Catalunya, realitzant nombrosos esbossos del natural.

El primer volum del “Voyage ... “, dedicat a Catalunya, aparegué el 1806. Els esbossos havien servit de base a un equip de dibuixants i gravadors per elaborar un conjunt d’aiguaforts de gran qualitat on es representaven ciutats, monuments i belleses naturals. En el text, Laborde realitzava acurades descripcions geogràfiques i històriques dels llocs, i explicava les imatges de cada gravat.

El llibre inclou tres aiguaforts referents a Girona, dos dels quals es conserven en el CRDI. El primer es titula “Vista de la ciutat de Girona venint de Figueres”. El dibuix és obra de Jean-François Ligier, i el gravat de François Dequevauviller ( 1783 – ca. 1848), un cèlebre gravador, famós pels seus retrats i escenes mitològiques. És clarament un gravat de viatger, destinat a transmetre la impressió que dóna Girona vista des de Pedret. La ciutat, a la dreta, voltada per les muralles, es presenta com un conjunt monumental dominat per la Catedral i Sant Feliu. A l’esquerra, trobem una gran arcada, avui desapareguda, damunt la qual es sostenia l’església del Pilar, al costat de l’Hospital dels Llebrosos. Laborde aclareix que el camí hi passava per sota, i, en efecte, una dona a cavall d’un ruc s’hi dirigeix clarament. Unes figures vestides amb indumentària tradicional catalana humanitzen el paisatge.

El segon aiguafort correspon a “Vista dels Banys Àrabs”. Ligier torna a ser el dibuixant, però el gravador és ara F. B. Lorieux. Laborde presenta l’interior de l’edifici, integrat en aquell temps en el convent de les monges caputxines. Els Banys Àrabs l’interessaren en suposar, erròniament, que corresponien a una construcció àrab del segle VIII. El gravat és molt fidel a la realitat, si bé la imatge crea una sensació d’espai exagerada. A l’esquerra, tres monges broden mentre conversen amb el sacerdot del convent; a la dreta, Laborde s’ha representat ell mateix, vestit a la moda francesa, mentre la priora li mostra el monument.

EL TALLER LITOGRÀFIC D’ENGELMANN

Trobem a continuació un conjunt de gravats caracteritzats per una procedència comuna: el taller litogràfic de Gottfried Engelmann ( 1788 – 1839 ). Engelmann, alsacià de naixement, estudià a París, i el 1814 aprengué a Munic les noves tècniques litogràfiques. El 1815 fundà a Mulhouse ( Alsàcia ) el primer taller litogràfic francès. El 1816 es traslladà a París, on obtingué un immens prestigi professional.

En aquest taller s’imprimiren les litografies de Louis – Albert Bacler d’Albe ( 1761 – 1824 ). Oficial de carrera, es dedicà a la topografia militar, arribant al grau de general. Napoleó el nomenà baró de l’Imperi el 1809. Des de 1814 es dedicà a la creació artística, arribant a obtenir fama com excel·lent dibuixant i pintor.

El CRDI conserva quatre planxes seves, publicades al voltant de 1820, si bé es basen en dibuixos anteriors, realitzats entre 1810 i 1812, quan durant les campanyes napoleòniques Bacler d’Albe recorregué Espanya i, sens dubte, s’està a Girona.

Les seves litografies són d’un elevat nivell artístic. La primera, “Murailles antiques de Girona”, ens situa l’entrada a Girona per la porta de Sant Pere de Galligants. És interessant observar el monestir: la punta del campanar es veu malmesa: l’absis no té teulada. Tot correspon a la situació de l’edifici entre 1809 i 1814, bombardejat durant els setges i privat de la comunitat monàstica. La segona, “Girone”, ofereix una vista de la ciutat, presa des de la riba de l’Onyar. En primer terme trobem una passera. Després, envoltat per les cases del riu, el pont de Sant Francesc i el baluard de l’Areny. Per damunt d’ell, d’esquerra a dreta, distingim la torre de les Bernardes, la de Santa Clara, Sant Feliu i la Catedral. Una visió de Girona destinada a inspirar posteriors artistes i fotògrafs. Ja el 1827 apareix, copiada amb petites variacions, en un aiguafort del llibre francès “La France Militaire”. La tercera, “Fabriques a Girone”, ens trasllada a l’espai que és actualment la plaça dels Lledoners. Malgrat no existí la font, ni els lledoners que li donen nom, la plaça es pot reconèixer perfectament. La quarta, “Ruines d’un convent a Girone”, representa l’interior del convent de Sant Francesc, situat entre els actuals carrer Santa Clara, carrer nou i carrer Sant Francesc. El convent es mostra arruïnat; la vegetació creix entre les pedres. Un monjo celebra la missa davant d’un altar improvitzat. La imatge té molta força evocadora, i ens suggereix Bacler d’Albe, a Girona, contemplant realment aquesta escena.

Si Bacler d’Albe ens dibuixa la Girona napoleònica, la següent litografia ens il·lustra l’inici del regnat de Ferran VII, en concret l’estada d’aquest monarca a Girona entre el 24 i el 28 de març de 1814. Signada pel dibuixant Renoux, autor durant el període napoleònic de retrats de personatges de l’Imperi, representa Ferran VII baixant les escales de la Catedral, mentre és aclamat pels gironins. La imatge és bona. Tot hi presentar una Catedral idealitzada i embellida, fa pensar en l’ús de dibuixos del natural.

La darrera obra del taller d’Engelmann es una litografia en color, també d’un notable valor artístic, titulada “Pris du grand convoi de Girone le 26 septembre 1809”. El dibuixant és Charles Langlois ( 1789 – 1870 ), anomenat “el Coronel”. Militar de carrera, participà a la campanya d’Espanya. Va ser ajudant de camp del general Saint-Cyr, qui dirigí durant varis mesos el setge de Girona. El 1849 es retirà de l’exèrcit i es dedicà, amb èxit, a la pintura de temes napoleònics i militars.

Langlois publicà, entre 1826 i 1830, l’obra “Voyage pittoresque et militaire en Espagne”, il·lustrada amb imatges de combats de la Guerra del Francès. El que apareix en la litografia que ens interessa correspon a la presa per part de l’exèrcit francès d’un comboi format per 1.200 atzembles amb aliments, 300 vaques i 1.200 xais i protegit per 12.500 homes que pretenia socórrer la Girona assetjada. L’acció bèl·lica es localitzà a la baixada dels Àngels, entrant a la vall de Sant Daniel. En la imatge, les forces napoleòniques, victorioses, han fet presoner el comboi i persegueixen els supervivents. En la llunyania, es retallen les fortificacions de Girona, mentre una columna de fum plana damunt la fortalesa de Montjuïc.

L’OBRA DE PARCERISA

El 1839 es publicà a Barcelona el volum primer de “Recuerdos y bellezas de España”. Amb textos de Pau Piferrer i il·lustracions de Francesc Xavier Parcerisa ( 1803 – 1876 ) pretenia descriure i representar els principals monuments de l’estat espanyol, començant per Catalunya.

Girona apareix en quatre litografies, on les imatges de Parcerisa es corresponen amb les explicacions escrites per Piferrer. En la primera, “Gerona”, trobem, a l’estil de Bacler d’Albe, una panoràmica des les cases del riu. Els edificis, és clar, són els mateixos, però la posició de la Catedral indica com Parcerisa sabé adoptar un punt de vista propi. En la segona, “Frontis de la Catedral”, es representa la Seu amb l’escalinata. La litografia presenta una correcció a la banda inferior dreta, on es troba la Pia Almoina, error que molestà notablement l’autor. No obstant, la imatge és molt bella, contrastant amb el text de Piferrer, on la Catedral es descriu com una construcció lletja i poc elegant. En la tercera, “Interior de la Catedral”, Parcerisa se situa al final de l’absis nord. Coincideix ara amb Piferrer, per al qual la Catedral té un interior brut, bàrbar, sinistre, però que adopta una forma harmònica quan hom el contempla des del lloc del gravat. En la quarta, “Campanario de la Colegiata de San Felix”, l’esglèsia de San Feliu, amb un campanar acabat en una punxa inexistent ja en aquell temps, és contemplada des d’una frondositat vegetal corresponent al llit de l’Onyar, on reposa i pren la fresca un plàcid grup familiar burgès.

Les litografies tingueren una gran difusió. El mateix Parcerisa, llavors famós, promogué edicions successives, que incorporaven variacions i millores dels originals. També altres autors s’inspiraren en aquests gravats, que es troben copiats i reproduïts en múltiples publicacions de l’època.

LA FALSA CATEDRAL DE GIRAULT DE PRANGEY

El 1832, el dibuixant francès Joseph – Philibert Girault de Prangey ( 1804 – 1892 ), fascinat per l’arquitectura àrab, entrà a Espanya amb la intenció de dirigir-se a Granada. Vuit anys després, el 1840, aparegué a l’obra de Philippe Moret i Nicolas Chapuy “Le Moyen Age Pittoresque”, una litografia d’un dibuix seu titulada “Cloitre de la Cathedrale a Gironne. Espagne VIIe Siècle”.

En la imatge, d’un detallisme al·lucinant, dos monjos es troben en un claustre, on les pedres i les formes dels capitells es reconeixen individualment, amb un realisme fotogràfic... que permet determinar que el claustre no correspon a la Catedral. En realitat, com es pot comprovar amb una simple visita, és el de San Pere de Galligants.

Què devia passar ? Sens dubte, Girault de Prangey féu el dibuix quan entrà a Espanya. Hauria conegut San Pere de Galligants en el període de la darrera comunitat monàstica, reinstal·lada a partir del 1814. Els monjos vivien amb dificultats, fins l’extrem d’abandonar l’edifici el 1835, inhabitable per causa del seu estat ruinós. El 1836 la Desamortització afectà el monestir, i la comunitat s’extingí per sempre.

Girault de Prangey dibuixà el que devia veure el 1832: el claustre, els monjos, les pedres, les heures. Un monestir decadent, però viu. La confusió amb la Catedral, així com la demencial atribució a l’Espanya del segle VII, són degudes als editors del llibre que, sense gaires escrúpols, com s’estilava en aquell temps, posaven el peu de text que més els convenia.

Amb posterioritat, l’afecció detallista de Girault de Prangey el porta el 1841 a experimentar amb una nova màquina: el daguerreotip. Impressionà més de 900 plaques, conservades actualment a la Biblioteca Nacional Francesa, que utilitzà per millorar el realisme dels seus dibuixos. Avui és considerat un dels pioners de la fotografia.

L’ARRIBADA DEL DAGUERREOTIP I ELS GRAVATS D’ANTONI ROCA

La nova tècnica arribaria aviat a Catalunya. El 1842 el gravador barceloní Ramon Alabern obtenia varis daguerreotips de Girona, del qual està identificada amb seguretat una vista de les cases del riu. El daguerreotip original s’ha perdut, però es reproduí en un gravat en acer, realitzat amb aiguafort i burí, que es publicà l’any 1853 en el llibre de Narcís Blanch i Illa “Gerona histórico-monumental”.

L’artista era Antoni Roca i Sallent ( ca. 1800 – 1864 ), considerat el patriarca del gravat romàntic i l’últim gran mestre català del burí. Va ser catedràtic de gravat en dolç de la Llotja de Barcelona des de 1844 i membre de l’acadèmia de Belles Arts el 1850. Ja havia treballat amb imatges procedents de daguerreotips el 1842, quan il·lustrà el llibre “España Pintoresca” de Francesc Pi i Margall.

El gravat ens presenta, a la dreta, en primer terme, un arbre sol. Més enllà, l’Onyar mesura la distància fins la filera de cases del riu que s’alçen vorejant la riba. I, damunt d’elles, la catedral i Sant Feliu presideixen el paisatge.

El llibre conté altres quatre aiguaforts d’Antoni Roca, tot ells deliciosament retocats amb burí: “Baños árabes en Gerona”, “Claustro de San Pedro de Galligans en Gerona”, “Riberas del Oña (sic) en Gerona” i “Puerta de los Apóstoles en Gerona”. Es tracta d’obres de qualitat, si bé menors en comparació a la citada anteriorment. Aquesta havia d’inspirar varis artistes. Així, el 1854 la trobem copiada per Coderch, en un gravat en fusta aparegut a una “Historia de España”, publicada a Madrid per l’editorial Gaspar i Roig; el 1866 el litògraf Salcedo la utilitzaria per a una obra pròpia apareguda en un altre llibre de Blanch i Illa, “Crónica de la provincia de Gerona”.

Es conserven dos aiguaforts més d’Antoni Roca. Es tracta de làmines separades de l’obra on devien aparèixer. El primer és una vista de Sant Nicolau i San Pere de Galligants. És signat per Roca i porta el títol “Ya no hay aquí solitarios”, presumiblement en al·lusió als extingits monjos del monestir. Hi consta “Sacado del daguerrotipo”. Això ens indueix a trobar-ne l’origen en un daguerreotip, possiblement d’Alabern, avui perdut i del qual no n’existeix cap altra referència. El segon no porta títol, ni identificació d’autor, si bé la tècnica del gravat ens permet atribuir-lo a Antoni Roca. Girona és vista novament des del punt de vista de Bacler d’Albe, si bé no hi figura la Catedral i, en canvi, apareix el pont d’Isabel II ( el popular pont de pedra ), construït entre 1850 i 1856 en substitució del de Sant Francesc. El gravat devia realitzar-se poc després d’aquesta darrera data. Ignorem si l’autor partí d’una fotografia, però la sorprenent precisió en els detalls ens permet aventurar una resposta afirmativa.

LA GIRONA BÈL·LICA D’EUSEBI PLANAS I JOAN SERRA

El següent llibre il·lustrat és “Cataluña. Historia de la Guerra de la Independencia en el antiguo Principado”, d’Adolf Blanch, publicat a Barcelona el 1861. Inclou litografies dels “recomendables artistas “ Eusebi Planas i Franquesa i Joan Serra i Pausas.

Eusebi Planas ( 1833 – 1897 ) fou el litògraf espanyol més famós de la segona meitat del segle XIX. Format artísticament a París, retornà a Barcelona el 1854, especialitzant-se en la il·lustració de llibres, especialment novel·les i folletins. Planas treballava directament damunt la planxa litogràfica, com si es tractés d’un dibuix normal, i sense necessitar un model previ. De Joan Serra no sabem tant: gravador i litògraf, es dedicà a la il·lustració. S’interessa igualment per les noves tècniques fotogràfiques, essent un dels pioners de la fotolitografia al nostre país.

Les litografies referents a Girona són dues. La primera, signada per Serra, mostra l’assalt frustrat dels francesos al baluard de Santa Clara, el 21 de juny de 1808. La segona, realitzada per Planas, representa l’expulsió dels francesos de la torre de San Lluís, propera al castell de Montjuïc, en un contraatac dels gironins assetjats, el 16 d’agost de 1809. Les dues obres presenten un estil similar, gairebé intercanviable. El dibuix és senzill, amb una perspectiva forçada. Sempre presenten, en primer terme, gairebé frontalment, el combat, i al fons, a la dreta, ofereixen referents identificatius de Girona com la Catedral, i/o Sant Feliu.

Joan Serra realitzaria altres dues litografies d’història bèl·lica gironina. La primera és una làmina, arrencada d’una Història de Catalunya no identificada, amb una escena del setge de Girona per part de l’exèrcit francès el 1675. Té una composició similar a les anteriors, però l’element identificatiu és una torre o campanar difícil de reconèixer. No resulta clar si Serra representà alguna edificació desconeguda per a nosaltres, o si cedí a un impuls imaginatiu.

EL TEMPS DE LES REVISTES IL·LUSTRADES

A partir de la dècada de 1860 varen aparèixer per tot Europa revistes il·lustrades amb gran quantitat de gravats de temes històrics, artístics, geogràfics... La moda arribà a Espanya: s’editaren “La Ilustración Artística”, “La Ilustración Ibérica”, “La Ilustración de Madrid”, “La Ilustración Española y Americana”, “La Ilustració Catalana”... Algunes d’elles publicarien imatges de Girona, realitzades sempre pel procediment del gravat a contrafibra, que resultava ràpid i barat.

La primera, cronològicament, data del 1867. Ens ofereix una panoràmica de Girona, contemplada des d’una zona entre el carrer Figuerola i la Devesa, en aquells temps zona d’horts i descampats. No porta cap nom del dibuixant o gravador. La làmina, més a més, està retallada i acolorida barroerament a mà. Ni autors ni procedència en són coneguts.

La següent aparegué a la revista alemanya “Über Land und Meer. Allgemeine Illustrierte Zeitung”, que s’edità a Stuttgart entre 1858 i 1923. Titulada “Der Markt in Gerona”, representa un mercat a la Rambla. El peu d’imatge ens aclareix que reprodueix un quadre del pintor gironí J. Sans i Cabot, qui, al seu torn, partí d’una fotografia de J.Laurent. No hem trobat cap artista gironí amb aquest nom; possiblement es tracta d’una confusió i l’autor sigui el barceloní Francesc Sans i Cabot ( 1828 – 1881), nomenat director del museu del Prado el 1873. El Museu d’Art de Girona conserva dos quadres seus: un retrat d’Amadeu de Savoia, i l’obra al·legòrica “La Fortuna, la Casualitat i la Bogeria”.

El fotògraf citat és Jean Laurent, fundador de la primera empresa fotogràfica espanyola. El 1867 edità un catàleg d’albúmines ( procediment de positiu fotogràfic en sèrie, característic del segle XIX ) on apareix una panoràmica de Girona des de la riba de l’Onyar. La fotografia és, en realitat, obra de José Martínez Sánchez, el soci de Laurent, qui també devia positivar la placa inspiradora del quadre. El gravat ens mostra el món variat que transita pel mercat. Es barregen rics i pobres; una burgesa amb parasol pot topar-se amb una senzilla pagesa. El microcosmos de la societat gironina es reflecteix en la gent que transita entre les parades.

Que les fires i mercats eren un tema de moda, ho posa de manifest l’existència d’un altre gravat similar, sense cap referència d’autor, procedent de “La Ilustración de Madrid”, revista dirigida pel poeta Gustavo Adolfo Bécquer, i editada entre 1870 i 1872. Amb el títol “Feria de Gerona”, ens ofereix una imatge de les Fires, que tenien lloc aleshores a la Rambla. A diferència del gravat anterior només veiem aquí pagesos i pageses voltant parades on es ven roba barata. És la clàssica imatge de “tipisme”, destinada a contraposar el ruralisme provincià amb el Madrid que intentava autoconvertint-se en el referent del progrés a Espanya.

El 1878 apareixien a “La Ilustración Española y Americana” dos nous gravats de Girona. El primer mostra els actes d’inauguració del ferrocarril Girona-Porbou, celebrats entre el 18 i el 20 de gener d’aquell any. El dibuixant és Antoni Rigalt i Blanch ( 1840 – 1899 ). Inicialment gravador, Rigalt es decantaria després per l’ofici de decorador i pintor de vidrieres, art en el qual aconseguiria notable fama. L’obra conté una interessant vista de l’antiga estació de Girona. La segona, “Gerona. Puente sobre el rio Ter”, ens mostra el pont de ferro del ferrocarril, des de la Devesa, amb la Catedral i Sant Feliu de fons. Ho ignorem tot tant del dibuixant, Aymat, com del gravador, Pérez. L’obra és una reproducció de l’albúmina “Puente de hierro del Ferro-carril”, original del llibre “Bellezas de Gerona”, de Joan Martí, editat a Barcelona el 1877.

De l’ùltim gravat, “Vista de Santa Eugènia”, sabem que es publicà a “La Ilustración Española y Americana”, si bé no podem precisar la data. Tampoc no tenim notícies del dibuixant, Pagès Ortiz, ni del gravador, A. Soler. Presenta una vista del poble, llavors independent de Girona. Presenta una característica curiosa: reprodueix, com en el cas anterior, una albúmina publicada a “Bellezas de Gerona”, però la imatge ens apareix invertida respecte la fotografia. Increïblement, el gravador treballà sense tenir en compte l’efecte de mirall provocat quan s’imprimeix una planxa. L’error ens permet suposar que ens trobem davant l’obra d’un aprenent.

Aquí acaba la nostra història. Entre 1881 i 1883 aparegueren nous sistemes mecànics de reproducció fotogràfica, com les heliografies, fotogravats, col·lotípies, o tricromies. Seria un cop mortal per al gravat. Quan el 1885, l’editor barceloní Cortezo reedità “Recuerdos y bellezas de España”, les litografies de Parcerisa, abans tan apreciades, foren eliminades i substituïdes per reproduccions heliògràfiques de fotografies i dibuixos a ploma. Per al gran públic, catorze anys després de la seva mort física, Parcerisa moria artísticament. Un destí que ben aviat havien de compartir molts altres gravadors. Començava l’era de la fotografia.