| |
"L'arquitectura que no va poder ser Un gran llegat"
08/03/2013
L'arquitecte gironí Emili Blanch va treballar intensament per a la Generalitat republicana, i això li va costar després l'exili i la condemna a no poder exercir el seu ofici en plenitud. Gemma Domènech ha escrit la biografia d'aquest arquitecte racionalista, que es presentarà el 19 de març a Girona
XAVIER CASTILLÓN.
Gemma Domènech, l'autora del llibre Emili Blanch Roig (1897-1996). Arquitectura, patrimoni, compromís, ja fa temps que estudia la repressió dels arquitectes que van treballar per a la II República un cop acabada la Guerra Civil. Comparativament amb altres col·lectius professionals, com ara els mestres, se sap relativament poc sobre com el franquisme va condemnar a l'exili, l'ostracisme professional i la mort els arquitectes que van ser fidels a la legalitat republicana. Un d'ells va ser el gironí Emili Blanch (La Pera, Baix Empordà, 1897-1996), que va ser arquitecte en cap de la Generalitat a Girona i, com a tal, va construir moltes escoles i altres equipaments, però també va formar part de la comissió creada el 22 de juliol del 1936 pel govern català per preservar el patrimoni religiós de l'onada incendiària i destructiva dels revolucionaris amb els quals compartien bàndol. Encara que sembli mentida, fins i tot això li va anar a la contra, a Emili Blanch, quan el 1948 va tornar de l'exili mexicà, i, a més d'embargar-li tots els seus béns –la seva casa va passar a ser una seu de l'Auxilio Social de Falange i ell va haver de llogar-ne els baixos–, va haver de patir la suspensió total en l'exercici de la seva professió tant en l'àmbit de l'obra pública com privada. Com diu Domènech, Blanch va tenir més “sort” –que constin les cometes– que altres col·legues, perquè la seva suspensió va ser total, però no de per vida com en altres sentències del tribunal de responsabilitats polítiques, que més aviat semblaven una maledicció.
“Més que fer un llibre d'arquitectura, he volgut resseguir la història d'una vida, i en aquest sentit el protagonista podria haver estat un metge o un professional de qualsevol altre camp”, explica Domènech, investigadora de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural des del 2009.
En tot cas, el llibre sí que incideix, evidentment, en la important obra de Blanch com un dels principals representants de l'arquitectura racionalista a les comarques gironines, juntament amb Josep Claret i Rovira (Girona, 1908-1988) –van ser molt amics amb Blanch abans de la guerra, però els seus destins van acabar sent visceralment contraris–, i dedica una tercera part de les seves pàgines a catalogar les seves obres, des de les escoles de Vilafreser i Galliners (Pla de l'Estany), el cinema de Torroella de Montgrí i la xarxa de clavegueram de Portbou, els anys vint, a un bloc d'apartaments a cala Rovellada, a la localitat alt-empordanesa de Colera. També va ser un dels seus últims projectes l'adaptació per a residència geriàtrica de la casa on va viure els seus últims anys a la Pera, i que va donar a la Generalitat de Catalunya amb el compromís que hi donés aquesta funció social. Disset anys després de la seva mort, can Blanch de la Pera es va deteriorant sense que l'administració catalana sàpiga què fer-ne. Blanch, que va morir sense descendència, també va donar la seva casa de Girona a la Creu Roja i va lliurar tot el seu fons documental a l'Ajuntament de Girona.
(...)
Text sencer a: L'arquitectura que no va poder ser Un gran llegat. El Punt Avui. 08/03/2013
|
|
