Va ser a la primavera del 2016 quan vaig ser als campaments de refugiats sahrauís, situats a la part occidental del desert del Sàhara. Només rodejada de sorra, cada minut recordava que, de fet, estava enmig d’un lloc on no hi havia gaire cosa “viva”. Excepte persones. Vaig conèixer una comunitat que ha estat vivint a l’exili, gairebé oblidada pel món des de fa més de 40 anys, al mateix temps, estava intentant donar sentit al motiu del meu viatge. A partir d’aquell moment vaig sentir la imperiosa necessitat de mostrar alguns fets, fets desconeguts o ignorats per la majoria de gent.